BarcelonaPere Gimferrer conserva el despatx a la sisena planta de l'edifici Planeta, on encara treballa a diari, en part perquè –com escrivia a 'Interludio azul'– li recorda aquell vers de Lorca: “Que ya la Bolsa será una pirámide de musgo”. La pirotècnica ment creativa de Gimferrer ho associa a la vegetació que penja de les finestres. 'Marinejant' (Proa, 2016) torna a ser un espectacle verbal de primer ordre. Enrevessat però seductor. Erudit, i alhora estranyament proper.

Quant de temps porta treballant aquí?

És una història complicada encara que potser no gaire interessant. He treballat en una colla d'edificis, però val la pena que els enunciï tots? Per ordre invers, abans de treballar aquí vaig estar a Provença-Balmes, abans a Còrsega-Balmes, abans en un edifici de Sant Joan Despí i en un altre d'Esplugues i a l'inici, curiosament, en un altre de Provença-Balmes. Són sis edificis. No sé si a la gent li interessa aquesta enumeració d'edificis.

Però potser sí que els interessa la persistència de la vinculació amb Planeta.

És que no he estat sempre a Planeta! A Planeta va ser a partir de 1982. Abans era a Seix Barral, i més tard, Seix Barral i Ariel. Actualment, Planeta inclou Seix Barral i Ariel. Quan vam entrar a Planeta vam passar de Sant Joan d'Espí a Còrsega-Balmes, en un edifici que va ocupar la CAM i, anteriorment, la banca d'Indoxina i Suez. Allà mateix hi havia hagut una casa de Puig i Cadafalch que van enderrocar, si no m'equivoco.

Tot això ho deia perquè fa dos anys, quan va publicar 'El castell de la puresa'

Com a poeta hauria de plegar en la mesura que qualsevol dia puc considerar que el que escric ja no pot ser donat per bo. No m'ha passat encara, però si em passa no vull donar la imatge del poeta que escriu còpies o imitacions, una caricatura de la seva poesia anterior. Plegar des del punt de vista editorial és una cosa molt complexa. No depèn únicament de mi sinó de moltes coses: no només de factors empresarials, sinó de l'evolució personal i de la salut. No puc donar cap resposta nova en aquest sentit.

'Marinejant' ha estat escrit sobretot entre gener i febrer del 2015, i conté també un poema una mica anterior, del 2014.

Deixant de banda aquest poema anterior, els altres van ser escrits en un procés operatori i d'immediat postoperatori. Aquest és el sentit de l'expressió 'marinejar', que és travessar unes aigües. El llibre és una interrupció, perquè jo tenia en curs de redacció un altre llibre de poesia, en castellà i més extens, que havia començat el 2012 i acabaria finalment el 2015. 'Marinejant' ha estat un parèntesi, com l'operació ho va ser en la meva vida personal.

El llibre en castellà sortirà enguany?

Sí, però no ara. Cap al novembre. I no serà a Seix Barral, sinó en un altre segell del grup Planeta.

La sensació d'estar llegint un llibre escrit en un moment vital molt concret i vinculat amb un tràngol mèdic la vaig tenir, probablement, perquè he llegit recentment unes memòries d'António Lobo Antunes, 'Sobre los ríos que van', on precisament parla d'això.

Sí, però ell ho diu obertament. Els meus poemes no diuen gaire cosa directa sobre això.

El 2016, a més de publicar 'Marinejant', en fa 50 d''Arde el mar'.

Sí, però havia començat a publicar abans, el 1963, amb 'Mensaje del Tetrarca'.

'Arde el mar' va ser un llibre important per a vostè?

Ho va ser objectivament parlant, però jo no tenia aquesta idea quan el vaig escriure ni tampoc quan el vaig publicar.

D'aquella primera meitat de la dècada dels 60 en què escrivia 'Mensaje del Tetrarca' i 'Arde el mar', què li agrada recordar?

Ho recordo tot. 'Arde el mar' era el resultat d'una barreja de lectures poètiques, visions cinematogràfiques i alguna cosa de pintura. En aquells moments m'interessava molt el cine. Vaig pensar a dedicar-m'hi. Després vaig decidir que no i només n'he fet crítica. El segueixo tant com abans...

Quina és l'última pel·lícula que ha vist?

És un exemple molt estrany. La de Peter Greenaway, 'Eisenstein en Guanajuato' [riu].

Tan estranya, és?

És poc representativa de les pel·lícules que acostumo a veure.

Tornant a 'Arde el mar', vaig llegir el pròleg de Jordi Gracia de l'edició de Cátedra, on ell afirmava que vostè hi practicava “una poesia d'inspiració irracional i surrealista”.

Ho feia llavors i ara també. Tinc una teoria sobre això: si tens idees clares i concretes al cap sobre el que vols escriure, les paraules s'organitzen soles i agafen un sentit. No cal que l'hi intentis buscar, ja l'agafaran soles. Mai no em paro a analitzar el que les paraules volen dir racionalment. Això em torna a passar ara: no sempre ha estat així. Hi havia poetes que creien que havien d'orientar el sentit de les paraules. Era el cas de Jaime Gil de Biedma, encara que el seu model era W.H. Auden, un poeta falsament planer. Auden era molt obscur, i en aquest sentit s'assemblava a Gabriel Ferrater, que creia que escrivia poemes planers –perquè feia servir una llengua planera– però, en canvi, era obscur.

Aquesta és una lectura força diferent de la que s'ha fet de l'obra poètica de Ferrater.

Vaig escriure i publicar un assaig sobre Ferrater on ho explicava. La llengua és claríssima, encara que té el vessant planer i alhora culte, però és un poeta obscur.

Diria que la llengua que trobem a 'Marinejant' és més clara que la d''El castell de la puresa'?

Jo no ho crec. Hi ha gent que ho diu i gent que diu el contrari. Vostè què creu?

A l'altre hi veia una presència abassegadora d'imatges, que molt sovint em connectaven els poemes amb un retaule, i aquí, en canvi, el sentit que hi prima és el del tacte del “vellut cremat” (35) o “el corbatí de seda que ens escanya” (37).

No m'està dient res de la naturalesa de les imatges.

La d'aquest llibre em sembla bastant complexa, perquè sovint són imatges que arrenquen d'una altra imatge: “les vetes de les benes de la nit”.

Ui, això és molt complicat. Fins i tot vaig tenir la temptació de grafiar vetes de les dues maneres: l'editorial em va dir que podia fer el que volgués, però que complicaria encara més les coses.

En un reportatge recent que va escriure Lídia Penelo li deia que “per a un poeta l'adolescència i la primera joventut són fonamentals”. Així i tot, l'última dècada ha estat de les més fecundes, per a vostè, començant per 'Amor en vilo' (2006) , continuant amb 'Tornado' (2008), 'Rapsodia' (2011), 'Alma Venus' i, finalment, 'El castell de la puresa' (2014) i el primer llibre de poemes en italià, 'Per riguardo'. Quina explicació hi dóna?

El poeta pot començar molt bé als 18, 19 o 20 anys, i pot acabar cap als 40. No vull dir que, com Gabriel Ferrater, acabi perquè mor o, com en el cas de Rimbaud, perquè decideixi plegar als 20, sinó que allò que pot dir un poeta ho pot haver dit quan arriba als 40 anys. L'exemple clàssic és Jaime Gil de Biedma. La cosa més difícil és aconseguir fer poemes que no siguin imitacions de tu mateix –o, en el pitjor dels casos, paròdies involuntàries– a partir dels 50 i dels 60. El cas màxim és Pablo Neruda. També J.V. Foix, que va deixar d'escriure quan va fer 80 anys i va tornar-hi a partir dels 90. Ara mateix he acabat dos llibres però no sé ni quan ni com escriuré res més. Això només depèn de la percepció que jo tingui.

Va dir, no fa gaire, que té una idea per a un projecte narratiu.

No crec que el faci. És massa complicat. De l'anterior intent narratiu complicat en vaig acabar algun capítol però se'm va menjar la documentació. Aquesta idea que tinc ara és encara més difícil. L'única idea narrativa que he desenvolupat de cap a cap ha estat, en realitat, el 'Fortuny' i molt anteriorment, i en circumstàncies diferents, 'La calle de la guardia prusiana' [es tracta d'una novel·la eròtica escrita durant el servei militar de l'autor, el 1969, que va publicar a Ediciones del Bronce el 2001]. 'Interludio azul' (2006) també és una obra narrativa, però no d'imaginació.

Va ser el 1983 que va publicar 'Fortuny', llibre que va guanyar el premi Ramon Llull. Vostè que ha seguit la trajectòria del guardó des dels inicis, en què el guanyaven Perucho o vostè, i actualment, que es premien un altre tipus d'autors...

Al principi també es premiaven aquest 'altre tipus d'autors'. S'ha de llegir la llista sencera.

Creu que, en cas de presentar un 'Fortuny' ara, guanyaria el Ramon Llull?

Sí. Encara que no se m'acut quin escriptor català pot escriure ara un 'Fortuny'. És un tipus de llibre que potser ara no vol escriure ningú. Jo sóc jurat del Ramon Llull i del premi Sant Joan. Després del 'Fortuny' hi ha hagut només un llibre que se li assembla molt, 'Tretze biografies imperfectes', de Gerard Vergés (1985). Va començar tard a publicar, però és un autor molt interessant.

Per centrar-me ja en 'Marinejant', volia començar al·ludint als “anys que ens fan als vespres la traveta / ara que anem sense antifaç de foc”.

Aquesta és la diferència entre la joventut i l'edat madura. Això queda bastant clar, no? No hi dono una interpretació, em costa valorar-ho...

Arran d'això li volia demanar per la presència recurrent del foc a la seva obra.

Té una explicació molt senzilla. Per una banda, és l'heretatge de la poesia barroca: llum i foscor; foc i aigua. Els termes oposats. Per altra banda, té a veure amb un truc: qualsevol imatge té més força si hi poses foc. La paraula i la idea visual són més eloqüents.

N'hi ha molts, de focs, aquí.

Ja ho sé, ja ho sé. No obstant això, la presència de “la fosca” també és notable. Un i altre terme van lligats.

És un llibre de contrastos.

Hi ha molt de clarobscur. No cal citar Caravaggio, pot servir qualsevol altre exemple. Però això és el Barroc, en el fons.

Se l'ha associat durant molts anys al Barroc. Potser des d''Els miralls' (1970).

Des d''Hora foscant' (1972). Pensa que hi havia una cita de Fontanella...

Se'n recorda?

Esclar que me'n recordo! “Flames més eclipsades que vençudes, / aurores algun dia lluminoses, / ombres ja de ma vista tenebroses, / tenebroses, mortals, però volgudes”. Espero no equivocar-me i que la cita no sigui de 'Foc sec', que va sortir l'any següent... Van ser escrits amb molt poca diferència.

A 'Batalls' escriu: “De genollons pels rostolls de la vida”. Aquests “genollons” m'enviaven fins a 'Invocación en Ginebra'.

Hi ha una cosa encara més prosaica: el record deliberat d'un joc de paraules fonètic. “De genollons collia codonys”. La idea, naturalment, és que ho acabis dient malament, esclar [riu]. Collir codonys a genollons, per altra banda, no té cap sentit, perquè pengen dels arbres.

En aquesta genuflexió hi veia una connexió religiosa, la de les lliçons que rebia a l'escola i que eren el punt de partida d''Invocación en Ginebra'.

No és un poema religiós, 'Invocación en Ginebra'. Es dóna el contrast entre dues formes de vida, i no tracta exactament de religió, sinó de les guerres de religió.

Hi ha el protestantisme, el catolicisme i el calvinisme.

Sí, sí.

A 'Marinejant' hi ha moltes referències a la joventut. L'equipara a un “poema fosc”.

Sí. Perquè no es pot interpretar. Ara no sóc capaç d'interpretar-la i quan la vivia tampoc. En perspectiva no estic gens segur que el que estic vivint ara es correspongui al que jo de veritat sentia i vivia. L'únic que puc dir és que sóc la mateixa persona. A la interpretació de llavors, però, li faltava perspectiva. I a la d'ara també.

Podria ser una mica com quan intentava connectar el 1969 amb el 2003 a 'Interludio azul'?

En aquell cas ho vaig aconseguir! El 1969 ja era una època més tardana [tenia 24 anys]. Si pensem en l'època que escrivia 'Invocación en Ginebra', el 1963, era una altra cosa.

Diria, en canvi, que quan parla del present, més enllà de les referències a la mortalitat, es queda amb “aquell escut de pell que fa la carn encesa”?

Això és totalment cert. És el moment que tots sabem que viurem sempre així.

És curiós que algú amb 70 anys reclami aquest instant etern tan físic.

No és curiós, hi ha altres exemples. Els últims llibres de caràcter amorós de Rafael Alberti, 'Golfo de sombras' –sexual i eròtic, sobretot–, i 'Canciones para Altair', quan ja tenia gairebé 90 anys. Són poc coneguts perquè van ser escrits en època tardana.

Canviant de tema, hi ha un homenatge explícit a Maria Mercè Marçal, 'Nènia': “Jo vaig conèixer la foguera viva / i em va deixar nafrat de resplendor”.

He tingut una gran admiració i respecte per Maria Mercè Marçal com a persona i com a escriptora. És una gran llàstima que morís tan aviat.

Què és el que el va impressionar més de la seva obra, quan va començar a llegir-la?

La vaig conèixer quan s'havia casat amb Ramon Pinyol. En aquells moments semblava tributària literària i personal d'en Pinyol. La seva emancipació personal i literària va ser impressionant, tant que en Pinyol es va anar eclipsant. Marçal va ser una persona d'una gran valentia, energia i lucidesa. A partir de 'Sal oberta' i 'Terra de mai' [totes dues del 1982] s'obre al tema lèsbic, tant difícil de tractar en català i que, no obstant això, ella va abordar tan bé a les sextines.

Com a 'El castell de la puresa', torna a haver-hi una menció a Mallarmé, en aquest cas és al poema 'De dreyt nien'.

N'hi ha d'altres, també! Mallarmé no és el meu poeta preferit. En aquest cas ho havia de dir: la imatge de la “rosa en les tenebres” apareix a Maeterlinck, Guillén i Mallarmé. No sé qui ho comença.

Aquesta “llum de marinada” que descriu al llibre és només fantasmagòrica i sinistra, com quan menciona 'La tempesta' de Shakespeare, l'”anar i venir les ones de rovell, / les aigües negres en tirabuixons, / flux i reflux a l'escandall dels cossos / que giravolten en la nit del mar”?

El poema és complicat. Hi surten més coses. “La nostra vida de vellut vermell” no és sinistra. Ni els “campaners de la nit”. Ara bé, acaba amb una imatge sinistra, la de “l'escanyada a House by the river”, pel·lícula poc coneguda de Fritz Lang. És un poema complicat, començant pel títol, 'De dreyt nien', que no sé si has identificat.

Sí. És un poema trobadoresc. “Farai un vers de dreyt nien”.

El primer poema trobadoresc, escrit per Guillem d'Aquitània.

És aquest començar de zero: escriure sobre escriure.

És un poema molt bo.

Mencionava la pel·lícula de Fritz Lang. És un cineasta que surt força als seus llibres.

És un director important. Lang m'agrada molt. Es tracta que la referència tingui a veure amb la temàtica del poema. Hi ha cineastes que m'agraden molt i que surten escasses vegades: Mizoguchi, Chaplin...

Què el fa connectar tant amb Fritz Lang?

És una pregunta molt evident, com si em preguntessis per què m'agrada Picasso, Velázquez o Miró. Lang és un cineasta molt dotat i interessantíssim.

Un dels poemes que m'agrada més del llibre és 'Consolatrix afflictorum'.

Has entès de què tracta?

Probablement, no.

És complex. Hi ha un santuari a Torí que és el de la Consolata. A partir d'aquí hi ha un llibre gairebé desconegut però publicat de Ramon Llull que és 'Consolació de venecians e de tota gent desolada'. També hi ha un fragment de l'elegia d'Anna Commena i acaba amb una falsa cita de Leopardi: 'E il navigar m'è dolce in questo mare'. Ell hi diu 'naufragar', en comptes de 'navegar'. És un poema sobre el consol en temps d'aflicció.

No és l'única vegada que surt Torí al llibre.

És una de les ciutats que m'agraden més, juntament amb Venècia, París i alguna altra.

El poema, llavors, és la connexió entre tots aquests elements?

L'element essencial és el santuari de la Consolata, en concret l'altar major de Juvarra, un dels grans noms del Barroc, que, així i tot, aquí és poc conegut.

Diu, de les voltes del claustre, que són “com / si tantes d'anemones / fossin la pluja de claror en despesa”. És un castell de focs.

Gairebé tots els meus poemes són castells de focs. Això voldria.

Les dates de composició són reals?

Sí.

Són poemes irracionals escrits en poques hores.

Molt poques. Quan sé el tipus de poema que vull fer no em preocupo de l'aspecte racional perquè sé com les paraules s'organitzen.

Hi ha un altre cas de desafiament arquitectònic a dins del llibre, 'Prora', sobre un complex turístic nacionalsocialista a l'illa de Rügen...

Tothom hi cau i és un error. 'Prora', en llatí, vol dir 'proa', i també en català i castellà antics. És un cultisme, un registre una mica antic i solemne.

Potser hi caiem perquè és un poema traspassat per la història.

No gaire, eh? En realitat es compon de dues parts. La primera part té una escenografia sobretot parisenca. La segona és totalment onírica. Aquest somni no és real. Ni en mi ni en cap personatge. M'han dit que potser parlo de mi en tercera persona: no. M'inspiro en un moment de la pel·lícula d'Orson Welles, 'Els magnífics Ambersons' [1942], quan la veu en off de Welles diu que a partir de llavors ja veu unes altres coses, ja se sent en una altra regió de la vida, mirant més cap al futur i la mort que cap a la vida passada. És un somni fals, i la prova és que hi surt un personatge real, Evelyn Nesbitt. Se'n parlava a 'Ragtime', a la novel·la de Doctorow i a l'adaptació cinematogràfica. És un personatge que dóna lloc a un assassinat amb un mall. L'episodi és real, però el somni és fictici. Parla algú que s'encara amb el més enllà... una cosa molt estranya.

Hem d'imaginar el poeta projectant-se en un altre personatge.

I aquest personatge no sabem qui és.

Diria, però, que 'Marinejant' és un llibre més íntim que 'El castell de la puresa'?

Això em sembla evident. El llibre anterior tractava sobretot de la paraula poètica i aquest tracta sobretot de mi.

Se'l veu amb molta força.

Vol dir? Potser avui, però no sempre, eh? [riu].

Volia dir als textos.

Ah, pensava que parlava de la meva persona. Són els poemes, el que ha de tenir força. El poema ha d'estar per sobre de la persona que els escriu: si no, no val la pena escriure.

Hi ha més mencions a la història, al llibre. Mencions que em perdo i d'altres que he pogut veure. Hi ha un poema, 'Invisibilitat', on parla de la Francisque, una condecoració que es donava durant l'època de Pétain.

És molt complicat. La Francisque era una condecoració que donava Pétain, i Pétain la va donar a Braque, però al seu torn Braque tenia relació amb Saint-John Perse, que era anti-Pétain i va ser segrestat a casa seva. Això m'acaba enllaçant amb Tàpies pintant els boscos de Campins, que en realitat no pintava... i amb un concepte avui oblidat, 'la veritat no existent'. Es feia servir per designar el fet que a les fotos oficials publicades a Rússia, Mikhaïl Gorbatxov no tenia cap clapa al cap: no obstant això, la tenia, encara que fos 'una veritat no existent'. Al final hi ha una última ironia: “la veritat invisible del blanc: 'Black is black'.

La cançó de Los Bravos.

Era molt adequada fer-la servir.

Potser aquestes evidències són molt difícils de trobar.

Sí, esclar.

Té la mateixa impressió que jo, que aquest és un llibre ple d'ulls? Ulls que miren. Ulls del consol. L'ull del paradís.

Sí, però això passa gairebé a tots els meus llibres. El foc, la llum, la fosca: tot això hi surt amb freqüència.

Si la fosca i la llum serien una connexió amb el Barroc, els ulls podrien connectar amb el surrealisme?

No cal que anem tan lluny. Què fem, llavors, amb els ulls del Romànic?

Llavors estem anant més lluny.

Esclar! [riu].

Hi ha un poema, 'Sagesse', on també imagina que podria arribar a ser Patrick Branwell Brontë.

És un personatge fascinant i molt desconegut. Era el quart dels germans –eren quatre i no tres, com creu la gent– i va continuar en el món d'infantesa en què vivien tots ells [el món imaginat d'Angria]. Quan Emily va publicar 'Cims borrascosos' encara escrivia narracions sobre aquest món: no era literatura infantil, però l'escrivia com si encara fos un adolescent. També hi ha la pintura de Patrick Branwell sobre les tres germanes i que ara es pot veure a la National Portrait Gallery.

Hi ha la qüestió terrible de l'autodestrucció de Patrick.

Sí. Però no és el meu exemple [riu]. És l'única permanència en l'edat adulta d'aquesta literatura escrita quan eren adolescents. Patrick Branwell també pintava, i això el diferencia de les germanes. Els Brontë van escriure també aquesta literatura de caire privat, la coneix poquíssima gent, sobretot fora d'Anglaterra. És molt misteriosa, aquesta literatura.

Seria aquest element gairebé privat de la seva poesia el que connecta Gimferrer amb Brontë?

No és exactament així. Patrick Branwell és enigmàtic i autodestructiu.

Em queda encara una pregunta sobre la dècada dels 80. Va començar-la aplegant la poesia catalana de la dècada anterior a 'Mirall, espai, aparicions' i escrivint els fragments que formarien part del 'Dietari'. No escriurà un altre dietari?

No ho faré mai. No faré cap llibre que sigui semblant a un altre llibre, exceptuant que sigui un cicle.

Però va fer un 'Segon dietari'.

Va ser un truc. Es va dividir en dos volums per raons editorials: era massa llarg. L'única edició íntegra del 'Dietari' que hi ha es troba a l'Obra Catalana d'Edicions 62, avui mig descatalogada. El 'Dietari' comença l'octubre del 1979, continua el 1980 i hi ha un afegit de 1982. Em sembla molt bo el 'Quadern gris', però no voldria escriure dues vegades aquest llibre, encara que em sembla bé per a Josep Pla, perquè era el seu tipus d'escriptura. No faré cap més llibre així, ja està escrit.

Encara que en aquell moment hi havia una connexió amb el present...

Sí, però aquestes connexions es troben també en altres llibres meus. A 'Marinejant' no, però altres sí.

Té raó. No parlarà més del present.

Ho he fet a 'Alma Venus', 'Rapsodia' i al que publicaré al mes de novembre. Curiosament, aquests tres són en castellà, però he parlat del present en català i, no fa gaire, també en italià, a 'Per riguardo', que es va publicar en edició bilingüe italià-castellà a la Fundació José Manuel Lara.

Quatre cares de l'escriptor

Poesia / Un joc de miralls inacabable

“Per a Gimferrer, la poesia és un joc de miralls, a través dels quals el poeta revela i alhora amaga la seva identitat”, escrivia el professor Luis García Jambrina al pròleg de l’antologia 'Marea solar, marea lunar' (Universitat de Salamanca, 2000). El volum recollia una selecció del mateix autor de la seva obra poètica, que en llibre arrenca el 1963, amb 'Mensaje del Tetrarca' –publicat als 18 anys–, i arriba fins als quatre poemes de l’edició de bibliòfil 'A Kenji Mizoguchi' (1998). Enmig hi queden, entre altres, 'Arde el mar' (1966) –amb el qual va guanyar el Premio Nacional de Poesia–, 'Els miralls' –amb el qual ‘debutaria’ en català el 1970–, 'L’espai desert' (1977) i 'El vendaval' (1988), segon Premio Nacional de Poesia. El canvi de segle no ha exhaurit la creativitat poètica de Gimferrer: des d''El diamant dins l’aigua' (2001) han arribat set llibres més, entre els quals destaquen 'Amor en vilo' (2006), 'Rapsodia' (2011) i 'El castell de la puresa' (2014).

Narrativa / Pintura, erotisme i amor

El vessant narratiu de Gimferrer és més concís que l’assagístic i el poètic. Només ha publicat una novel·la, 'Fortuny' (1983), que va guanyar el premi Ramon Llull i que, atenció, va superar els 10.000 exemplars venuts. Uneix diverses de les obsessions de l’autor, concentrades en un personatge renaixentista nascut l’últim terç del segle XIX, Marià Fortuny i Madrazo, pintor, fotògraf, escenògraf, decorador, dissenyador de modes –va crear la suggerent túnica delfos– i fill del pintor Marià Fortuny. El 2001, Gimferrer va recuperar l’eròtica ‘nouvelle’ 'La calle de la guardia prusiana' (escrita el 1969). Els últims esclats narratius –memorialístics– han estat els excel·lents 'L’agent provocador' (1998) i 'Interludio azul' (2006), on explica la retrobada entre l’autor i una amiga de joventut, C., de qui es reenamora tot i que ella estigui casada. “A lo que no aspiro es a ser tu amante”, li demana ell. Aconseguiria el que volia.

Assaig / L'home dels mil textos

Pere Gimferrer pot dictar un pròleg o un assaig sense equivocar-se en cap cita. A 'Interludio azul' afirma: “He llegado a escribir un texto sobre Alberti, lleno de poemas citados de memoria y de detalles históricos o de técnica estilística, después de dos días y dos noches casi enteramente en vela”. No és estrany, per tant, que l’obra assagística de Gimferrer sigui tan extensa i variada com els seus interessos. El 1974 va publicar 'La poesia de J. V. Foix' i 'Antoni Tàpies i l’esperit català'. El 1978, 'Miró: colpir sense nafrar'. I el 1983, 'Lecturas de Octavio Paz', un dels seus poetes preferits. A 'Los raros' (1985) reformulava un llibre de Rubén Darío –“Raro es lo mal leído o mal comprendido o mal difundido”–, el mateix any que publicava 'Cine y literatura'. Durant els últims anys ha publicat 'Rimbaud y nosotros' (2005) i ha contribuït a l’edició de bibliòfil del 'Llibre de meravelles' de Ramon Llull, a més d’escriure incomptables pròlegs.

Dietari / El món i les arts, entre 1979 i 1982

A principis de la dècada dels 80, la primera edició del 'Dietari (1979-1980)' va ser inclosa –amb un punt de polèmica– a la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Catalana. Ocupava el número 102, just després de 'Ronda naval sota la boira', de Pere Calders, i els dos volums de 'Tirant lo blanc', de Joanot Martorell. 'Dietari' va néixer a partir d’una invitació de Llorenç Gomis, llavors director d''El correo catalán': “Em va proposar d’escriure una cosa cada dia. Vaig començar a fer-ho i em va sortir una cosa molt peculiar”, recordava l’autor el 1990. Al llibre, que tindria un 'Segon dietari' (1980-1982), Gimferrer va presentar una hàbil i rítmica barreja de quotidianitat i comentari assagístic, on la literatura i les arts impregnen –i de vegades modifiquen– la percepció realista del món. Va ser un projecte molt celebrat, però l’autor no hi ha donat continuïtat.