EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Gaziel i Segarra, feu lloc a Joan Francesc Mira

PERFIL NOVEL·LISTA, ASSAGISTA, TRADUCTOR I PROFESSOR,  JOAN F. MIRA PRESENTA EL PRIMER VOLUM   DE MEMÒRIES,   UN NOU REPTE EN UNA TRAJECTÒRIA QUE INCLOU 'BORJA PAPA',   'ELS TREBALLS PERDUTS' I 'PURGATORI'

NOVEL·LISTA, ASSAGISTA, TRADUCTOR I PROFESSOR,  JOAN F. MIRA PRESENTA EL PRIMER VOLUM 
 DE MEMÒRIES, 
 UN NOU REPTE EN UNA TRAJECTÒRIA QUE INCLOU 'BORJA PAPA', 
 'ELS TREBALLS PERDUTS' I 'PURGATORI' Zoom

Si Joan Francesc Mira (València, 1939) fos un autor italià, francès, alemany o espanyol, el seu nom seria inclòs anualment en les travesses per al premi Nobel de literatura i seria considerat un dels homes de lletres més versàtils i savis del continent europeu, al costat dels Steiner, Magris i companyia. Si algú creu que l'afirmació és exagerada, que faci un ràpid cop d'ull als títols més selectes de la seva bibliografia: quatre novel·les excel·lents -la trilogia de València més Borja Papa -, desenes d'assaigs i conferències innovadors i lúcids, milers d'articles en premsa plens de sabers històrics, antropològics, religiosos, artístics i culturals, i la traducció al català de les tres obres fundacionals de la literatura occidental, l' Odissea d'Homer, els Evangelis i la Divina Comèdia de Dante Alighieri. Exagerat? Encara faig curt...

Amb la publicació d' El tramvia groc , Mira obre el seu vast projecte literari a un nou front i ofereix unes memòries d'infantesa (fins als tretze anys) plenes de vivor, de color i de tendresa, en què van succeint-se els personatges i escenaris que d'una manera o altra van anar ampliant la seva "experiència del món" i que el van construir com a persona. Són unes memòries de tall clàssic, i no és casual que Mira invoqui els volums memorialístics de Nabokov, Canetti i sobretot Yourcenar, models i confrares en l'intent de recuperar, alhora que una època passada de la pròpia vida, també un món extingit, que ja sembla tan remot com si fos d'una civilització diferent. En el cas de Mira, nascut al barri de la Torre, aquests temps i món perduts s'emmarquen en la frontera entre el paradís feréstec de la societat agrària de l'Horta i la deprimida grisor urbana de la València de postguerra. "Jo vaig créixer entre una vella carretera transitada, un tramvia, una granja i un hort, enmig de terres llaurades i a la vora mateixa d'una ciutat gran i antiga del sud-oest d'Europa".

Mira comença el llibre amb una elegant i delicada reflexió sobre "l'ample palau de la memòria" i l'acaba amb un capítol brevíssim dedicat a la mort del seu pare, el fet dramàtic que va posar punt final als anys d'infantesa. Entremig enfila tot de detalls, figures, situacions i atmosferes que no s'estructuren segons un ordre cronològic sinó més aviat temàtic -la llar i les feines de la granja, el funcionament del món rural, els pares i els tres germans, les escoles, etcètera- i que de tant en tant és complementat amb projeccions cap al futur per rescatar amb una pinzellada algun episodi de la vida adulta de l'autor. Tot plegat configura un vistós mosaic de records -treballs, lectures, amors, accidents, lliçons de vida- que apareixen literaturitzats en el millor sentit de la paraula. Vull dir que Mira no fa servir els records per fer literatura, sinó que fa servir la literatura per donar més entitat i sentit als records, i transmetre'ls amb més emoció i eficàcia al lector.

Tot i que El tramvia groc traspua gratitud en gairebé cada pàgina -pels paisatges que el van acollir, les experiències que va viure i la gent amb qui va conviure-, en cap moment no cau en la nostàlgia ni en la idealització indiscriminada del passat. Mira troba l'equilibri exacte per deixar ben clar que aleshores la felicitat era possible, però que aquell era un món dur. Escrites en la prosa sinuosa, depurada i densa característica de l'autor, potser aquestes memòries contenen algunes de les pàgines més esplèndides de tota la seva obra: l'elogi dedicat a l'horta de València -"no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i més perfecte"-, la bondat de la mare resumida en les tasses de cafè que prepara per als tres lladres que els robaven les gallines o la brutal lliçó de sociologia política que aprèn a partir dels animals de la granja.

Al capítol final, l'autor avança que potser escriurà un segon volum de memòries sobre els quatre anys i mig següents de la seva vida, passats com a "novici adolescent en un vell convent desolat", com a "jove monjo en un antic monestir cistercenc" i com a "estudiant cosmopolita a la Universitat Gregoriana de Roma". Les memòries de Sagarra i de Gaziel aviat tindran companyia al lloc més alt del panteó d'autobiografies de la literatura catalana.