EL LLIBRE DE LA SETMANA
XÈNIA DYAKONOVA

Óssip Mandelstam, poeta universal

Óssip  Mandelstam,  poeta universal Zoom

Sis anys després de publicar la poesia completa d’Anna Akhmàtova (1889-1966) en traducció de Jaume Creus, Edicions de 1984 posa a l’abast del públic català una edició exhaustiva de la poesia d’Óssip Mandelstam, a càrrec del mateix traductor. En tota la història de la literatura russa del segle XX, generosament poblada per estrelles de primera magnitud, la relació entre Mandelstam i Akhmàtova és un cas únic d’amistat franca, profunda i fidel entre dos poetes, que de joves compartien tertúlies vehements en un cafè bohemi de Sant Petersburg que es deia El Gos Vagabund (un nom que s’adeia al tarannà independent dels artistes que s’hi reunien), i de grans van patir junts els horrors de l’estalinisme, que va causar l’empresonament i la mort de l’un i va embrutar d’humiliació la vida de l’altra.

Un dels seus grans contemporanis, Borís Pasternak, deia que els poetes acostumen a tenir gelosia entre ells, igual que passa entre les dones boniques. Mandelstam i Akhmàtova, però, no es van considerar mai rivals, potser perquè eren un home i una dona, perquè coincidien en la forma de mirar la vida amb uns ulls plens de picardia i curiositat, i tenien un fort vincle afectiu en la persona de Nadejda, la companya de Mandelstam, que se sabia de memòria els poemes de tots dos i més tard retrataria la seva triple unió en la prosa austera de Contra tota esperança, que Quaderns Crema va publicar en català el 2012. Així i tot, en una d’aquelles converses que els dos poetes noctàmbuls cultivaven als carrers mal il·luminats de Sant Petersburg o al pis misèrrim dels Mandelstam, la rivalitat artística va sorgir com a tema de discussió; gràcies al testimoni de Nadejda, sabem que, després de donar-hi voltes, Mandelstam i Akhmàtova van acabar analitzant les forces contràries que conviuen en cada creador. La conclusió va ser que en tot poeta (i, per extensió, en tot artista) hi ha d’haver un Mozart i un Salieri: és a dir, un esperit intuïtiu i espontani que es deixi portar per la inspiració i l’espurna del llenguatge, i un altre de crític i calculador que no deixi mai de tocar de peus a terra. Són elements complementaris. La poesia d’Akhmàtova, fresca i frívola en els primers llibres, amb els anys es va fer més greu, més meditada, és a dir, més salieriana. Mandelstam, en canvi, va viure un procés invers: els seus poemes de joventut són plens de conceptes clars i imatges cristal·lines, però a mesura que la seva veu es tornava més personal, els seus versos s’omplien de misteri i s’impregnaven d’una musicalitat cada cop més pura i irresistible. De fet, els dos compositors que esmenta més sovint són Mozart i Schubert: en la mateixa línia, la poesia de Mandelstam pot ser lírica i intimista, com si sortís d’un piano amagat darrere d’una cortina, o bé severa i tenebrosa, com un calfred sonor que recorre tots els registres d’una orquestra.

Enyorat de la cultura universal

Óssip Mandelstam, a més d’algú que, malgrat la seva genialitat, no es va preocupar mai per la difusió de la seva obra (a un poeta que es queixava perquè no el publicaven, Mandelstam li va dir, furiós: “Que potser publicaven Jesucrist?”), i algú que va tenir el valor d’escriure un poema contra Stalin, va ser un dels creadors de l’acmeisme. Va definir l’essència d’aquest moviment poètic com “l’enyor de la cultura universal”: en efecte, un dels seus poemes més bonics i reveladors és aquell en què, des de la claustrofòbica URSS dels anys 30, o, com en deia ell, des del “vellut negre de la nit soviètica”, brinda en solitari, amb un gest somiador, “pel cant dels pins de la Savoia i la benzina als Camps Elisis, / per una rosa en un Rolls-Royce, quadres a l’oli de París”, per les onades de Biscaia, per l’orgull pèl-roig de les angleses i per tantes altres coses que no veuria mai.