J.N.

Ficcions icòniques inspirades per animals

‘MOBY DICK’, DE HERMAN MELVILLE,  EXPLICA LA PERSECUCIÓ D’UNA ENORME BALENA BLANCA. / WIKIPEDIA Zoom

La relació entre la literatura i els animals ha sigut prolífica i ha donat resultats ressenyables en èpoques molt diferents. Ja al segle II L’ase d’or, una de les primeres novel·les de la història, donava una gran importància a la transformació del seu protagonista en ase, fins que la deessa Venus tenia la gentilesa de tornar-lo a la seva forma humana. Luci Apuleu recollia una doble herència: la tradició de les metamorfosis grecollatines (encapçalades per Ovidi) i l’imaginatiu món de les faules (Isop).

Onze segles després Ramon Llull inseria, en una de les seves creacions denses i doctrinàries, Fèlix o llibre de meravelles (1288-1289), el Llibre de les bèsties, fals tractat de zoologia que s’endinsa en els mecanismes de seducció política a través d’una colla d’animals. El més pervers és Na Renard. Un camí similar seguiria Anselm Turmeda a La disputa de l’ase (1417), on plantejava un debat sobre la successió dels hereus del rei lleó, que havia mort sense descendència. Potser els animals més coneguts de Cervantes són el cavall de don Quixot i l’ase de Sancho Panza, que va batejar amb els noms de Rocinante i Rucio. L’escriptor encara va donar més protagonisme als animals en una de les Novelas ejemplares, El coloquio de los perros (1613), on Cipión i Berganza, dos gossos que passen el temps a l’Hospital de la Resurrecció de Valladolid, es dediquen a recordar, amb sentit de l’humor i una lleugera voluntat moralitzadora, els diferents amos que han tingut.

Al segle XIX Herman Melville va cometre la genial excentricitat d’inventar-se una enorme balena blanca com a protagonista de Moby Dick (1851). No es va atrevir a narrar la història des del punt de vista de la balena perquè la novel·la explica la recerca d’un impossible -capturar l’animal- al mateix temps que descriu la tripulació governada per l’obsessiu i suïcida capità Ahab. Encara al segle XIX Gustave Flaubert publicava el relat Un cor senzill (1877), on la criada Félicité envellia acompanyada del seu lloro Lulú, i Lev Tolstoi criticava a Història d’un cavall (1885) la irracionalitat humana des dels ulls d’un vell cavall castrat.

Del gat de Soseki als granotots

Natsume Soseki publicava l’any 1905 Soy un gato, una mirada irònica al Japó de l’era Meiji, on un gat sense nom observava un extravagant professor, el seu xerraire amic i un estudiant més preocupat per seduir la filla dels veïns que per aprendre res. Deu anys després, Franz Kafka publicava La transformació, on Gregor Samsa, un viatjant de comerç, es llevava un dia convertit en un enorme insecte i espaordia la seva família (tot i que a mesura que avançava la narració el pare i la mare feien més por que en Gregor). En la línia metamòrfica, Mikhaïl Bulgàkov també va fer una aportació important, Cor de gos (1925), en què un metge implanta en un pobre gos de carrer la hipòfisi d’un delinqüent, que el transforma en qüestió de dies en un pinxo execrable. George Orwell va fer una enginyosa sàtira de l’estalinisme a La rebel·lió dels animals (1945), Mercè Rodoreda donaria una importància notable als coloms a La plaça del Diamant (1962) i Richard Adams iniciaria, amb La colina de Watership (1972), una meravellosa saga ambientada a l’Anglaterra rural i protagonitzada per conills. Més recentment Albert Sánchez Piñol ha donat una visió entre apocalíptica i eròtica d’una gegant espècie amfíbia -els granotots- a La pell freda (2002).