JORDI NOPCA

"No tenim els pebrots de ser qui som"

Amb 'Pura sang', Ada Castells ha guanyat l'últim premi Sant Joan de novel·la. Hi ha dedicat els sis anys que separen aquest llibre de 'Tota la vida' (Empúries): és el temps que l'autora ha necessitat per construir un personatge complex i trastornat, la Sílvia Reixard

Pura sang és un llibre en què les aparences enganyen: és un dels teus temes predilectes.

Res no és el que sembla. En aquesta novel·la les aparences enganyen en el fons i en la forma: comença semblant una novel·la gòtica del segle XIX i a partir d'aquest joc et fa arribar fins al segle XXI. El llibre planteja molts dubtes, en comptes de donar-te algunes respostes.

A la primera part de Pura sang , la pintora Sílvia Reixard se'n va a viure a Menorca a la propietat familiar del seu marit, i allà comença a notar coses estranyes...

Els elements de gènere estan molt marcats, als primers capítols. Quan tens el lector avesat a una atmosfera molt concreta, ¿de quina manera pots mantenir el seu interès a la segona part del llibre, en què tot canvia? La Sílvia torna a Barcelona, viu a l'Eixample i té relacions amb el món dels galeristes.

El fil conductor del llibre és ella.

Ho és pràcticament tot. La seva manera de mirar el món és la que determina la novel·la: la Sílvia em suplanta. He estat molts anys per acabar-la perquè no entenia el personatge, la trobava fleuma i algú que no era capaç de viure segons els seus principis. Era com aquell amic pesat que reiteradament cau en el mateix error: algú que s'enamora de la persona equivocada, que es torna alcohòlic o que es droga. Hi vaig estar dos anys, ho vaig deixar durant dos anys i llavors hi vaig tornar, de la mateixa manera que hauria tornat a buscar l'amic pesat. Pensant-hi, vaig acabar entenent que ella no estava bé i que l'havia de tractar amb una mica de tendresa. Ajudar-la.

¿És la primera vegada que has tingut tants problemes per tancar una novel·la?

En general necessito molt de temps de nevera per oblidar-me del tot del llibre que he escrit. Llavors, quan hi torno, ho faig amb una mirada fresca i molt crítica: només llavors m'adono de si funciona o si m'hi he de tornar a posar. Sóc lenta, insegura i poc conscient del que faig. Treballo amb eines com la intuïció i l'inconscient. El meu estat creatiu està més a prop del món poètic que del narratiu: no em faig esquemes, no utilitzo la raó en cap moment, no sé el que vull dir, ni tan sols trio el punt de vista per endavant. La part bona d'això és l'honestedat creativa, perquè realment faig el que em dóna la gana. Alhora, però, cada pas que faig m'obliga a dubtar.

¿L'absència de mètode és l'únic mètode que t'ha servit fins ara?

Sí (riu). Des de fa un temps faig classes a l'Ateneu, i m'ha tocat endreçar el que sabia per transmetre l'ofici, però no sé si a aquestes altures del partit podré funcionar d'una manera diferent.

¿No has guanyat seguretat, amb els anys?

Escriure articles durant tant de temps m'ha obligat a tenir esmolada l'eina. El pànic a la pàgina en blanc no el tinc, però la sensació és que, a mesura que passen els anys, cada vegada tinc menys certeses.

Al personatge de la Sílvia li passa una mica el mateix. Poc després d'arribar a l'entorn idíl·lic menorquí es comença a desestabilitzar, i el trastorn va creixent pàgina rere pàgina.

Ella entra en una casa molt conservadora, amb un marit que té una amant i que viu a remolc de la mare. L'home va fent la viu-viu: és un barrut i un gandul.

La Sílvia no triga a quedar-se embarassada. Paral·lelament, vol pintar el seu quadre, i no se n'acaba de sortir.

Hauríem d'aprendre a viure segons com som. La Sílvia és una artista! La vida d'artista et posa uns límits estratosfèrics. Et toca vorejar l'abisme constantment, res no és còmode i probablement seràs pobre. Cal ser prou valent per donar-ho tot pel teu art: això mateix li recorda un personatge a la Sílvia. Ella s'equivoca perquè intenta ser qui no és, i això és el que ens passa a tots: no tenim els pebrots de ser qui som. Els grans artistes s'hi atreveixen. Miquel Barceló i Carles Santos ho fan. ¿Te'ls imagines pensant que volen viure en una casa a Sant Cugat amb piscina? Oi que no?

La Sílvia comença pintant una dona que fuig, i a la segona meitat de la novel·la veu que en comptes de fugir aquesta dona espera alguna cosa.

La seva aproximació a l'art és romàntica. Ho vol donar tot per un absolut, que és l'art. La importància que dóna al paisatge i la manera de creure en Déu també són romàntiques. Tot això és herència de Caspar David Friedrich, el protagonista de Tota la vida .

Pura sang combina el romanticisme però també la part al·lucinada dels quadres de Marc Chagall. ¿Aixecar el vol és una alternativa a l'abisme?

El pintor romàntic et mostra la vora del precipici. Amb Chagall ja has fet el salt: pots sortir volant, com les dones dels seus quadres, o caus i et quedes fet pols, com als períodes més negres de la pintura.

El llibre no incideix en el tremendisme expressionista.

En tota la novel·la hi ha una esperança, no només en relació amb la Sílvia, sinó també amb el seu fill. La lluita per salvar-lo és un dels motors...