EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

No estimaràs només els teus predilectes

Ressenya d''El llibre dels Baltimore, de Joël Dicker, publicat per La Campana

No estimaràs només els teus predilectes Zoom

Per llegir El llibre dels Baltimore, la primera novel·la de Joël Dicker després de l’èxit milionari de La veritat sobre el cas Harry Quebert, és convenient bandejar la idea que les descomunals xifres de vendes i la fama per força fan del jove francosuís (va néixer l’any 1985 a Ginebra) un autor amb una astúcia comercial infal·lible però sense valor literari. Aquest és un prejudici que ens impedirà apreciar el que Dicker, meritòriament, ofereix: una novel·la comercial de qualitat, que no és filla del risc i la singularitat però que és molt superior a l’amorfa literatura de consum dels bestsellers prefabricats. És una novel·la, això sí, en què l’argument i l’experiència humana que s’hi vehicula porten tot el pes en detriment de l’expressivitat del llenguatge, que es limita a ser funcional d’una manera efectiva, gairebé cinematogràfica.

En termes de gènere, som molt lluny de La veritat sobre el cas Harry Quebert, un endimoniat thriller d’intriga criminal amb alguna pinzellada de terror gòtic trastornat. El llibre dels Baltimore més aviat podria definir-se com un melodrama familiar. Explica les complicades relacions fraternals i paternofilials de dues branques d’una mateixa família -els triomfants Goldman de Baltimore i els modestos Goldman de Montclair-, unes relacions que estan marcades per l’amor, la generositat i la lleialtat, però també pels recels, les enveges, la competitivitat i la gelosia.

Una novel·la plena de misteris

Més enllà de la qüestió dels gèneres, el que importa és que les estratègies narratives que Dicker fa servir per construir El llibre dels Baltimore són les mateixes que les que ja va fer servir a Harry Quebert. Aquí no hi ha cap crim per resoldre, però això no impedeix que la novel·la estigui plena de misteris -què va passar entre els cosins Goldman, per què va acabar malament l’amor entre en Marcus i l’Alexandra, per què el tiet Saul ha caigut en desgràcia...-, els quals orbiten al voltant d’un misteri central, “el Drama”, l’esdeveniment que va marcar un tràgic punt i a part en la història de la família. La manera com Dicker organitza els materials -un trencaclosques amb molts salts en el temps-, com desplega l’argument -amb els pertinents cops d’efecte, girs, tensions, distensions, cliffhangers -, com dosifica les intrigues i com en serveix les solucions té, en última instància, un únic propòsit: que el lector vulgui -o necessiti- continuar passant pàgines, addictivament, per aclarir què passarà.

¿És possible escriure una bona novel·la fent un ús convencional del llenguatge? Sí, de la mateixa manera que hi ha bones pel·lícules filmades des de l’estricta correcció. Contada en primera persona per Marcus Goldman, que ja era el protagonista i narrador de Harry Quebert, El llibre dels Baltimore està escrita amb una prosa directa i eficaç, sense sorpreses en l’adjectivació i amb una sintaxi d’allò més senzilla. Sigui com sigui, més enllà de la molèstia generada per diversos clixés -“una violenta tempesta amb uns llampecs impressionants”, els ulls que brillen “amb una intensitat especial”...-, no crec que Dicker sigui un estilista vulgar, sinó més aviat un narrador apressat, temorós que la pròpia trama -frenètica- el pugui deixar enrere si es recrea massa en el llenguatge.

Tot i que, ocasionalment, la novel·la resulta gratuïtament recargolada, efectista i superficial, juga molt bé amb les inexactituds, els malentesos i les veritats incompletes de la percepció i de la memòria. També tracta amb seriositat i intel·ligència uns quants temes importants. No és casualitat que la majoria de personatges siguin víctimes d’uns errors íntims molt freqüents en la societat actual: necessitar que els altres admirin la teva vida per tu apreciar-la; estar sempre pendent dels altres i comparar-t’hi patològicament; creure que causar impressió en algú és una manera de fer que t’estimi; no entendre que cobejar l’èxit i el prestigi és un motor però també una feblesa...

El llibre dels Baltimore és, sobretot, una novel·la molt entretinguda. Un adjectiu gens menyspreable, òbviament.