“Ni blat ni jull ni falç, ni tu ni jo”

De vegades ens sembla que un sol vers pot xifrar tota una obra, un esperit. Podria molt bé ser aquest que dóna títol a la recensió (poema XII de La vinya cremada ), o bé el vers “I els mots foren precisos: només crits”, que cita el bon pròleg de Llorenç Soldevila, i que ens remet al vinyolià “crit escrit”, i una mica més amunt, en aquest mateix poema ple d’ecos, Riba: “Ah, si, profundament, com l’animal / sabéssim ser més que no pas comprendre!” I, encara més amunt, Rilke i Hölderlin: “Car tot camí no acaba mai per a nosaltres”. I arreu, és clar, Georg Trakl, però com ja va indicar Feliu Formosa, Puig era traklià abans de conèixer-lo. Aquestes afinitats inconscients existeixen, són fluències característiques, misterioses, que agermanen creadors per temperament. Formosa el reconegué, com diu a la Introducció a Cel de nit (1979): “De vegades em fa por l’ésser al·lucinat que hi ha darrere el teu somriure”.

No gosaria declarar que Puig fou un nihilista radical, perquè confegí amb la seva llengua, la qualitat de la qual lloa fins a l’extrem el seu amic Lluís Urpinell, una mena de taula de salvació. Ho recorda també Jaume Aulet (curador de l’edició, juntament amb Llorenç Puig) al seu pròleg, un valuós estudi de l’obra poètica d’Eudald Puig. L’objectiu del poeta, afirma, és “furgar en el més profund del món interior i, del gorg, saber extreure’n la pedra del poema”. Com en tota poesia expressionista, que no deixa de ser una sublimació més crua i lúcida del sentiment romàntic, s’opera sempre una mena de transfiguració del món mitjançant un patetisme tràgic, una mena de magnetisme aconseguit amb una llengua molt travada que obliga el lector a entrar-hi reverencialment, amb molt de respecte, perquè no es tracta d’una experiència banal, i cal evitar-ne la lectura en estats de vulnerabilitat.

Viure fora del temps

David Castillo comenta al seu pròleg a La vida entredita (2005) -un dels millors llibres del recull−: “Com Ausiàs Marc, com Basho, viu fora del temps i és fora del temps on únicament sobreviu el reialme de la poesia”. O potser viu del tot dins del temps, replicaríem paradoxalment, i el quest que deixa no és sinó aquesta impregnació en el temps mític de la infància mitjançant el procediment poètic. La veu plora pel “paradís perdut”. Per al fatalista la possibilitat poètica és l’única aposta possible, allò que Luis Cernuda en deia “l’embriaguesa dramàtica de la derrota”. I com diu Puig als Esbossos inèdits : “Perquè tot el poc que he intentat fer ha estat deixar-me / anar en el vent irreal de creure en alguna cosa / que em valgués a mi mateix i als altres, / però no hi he reeixit”. És l’esgarrifança que esmenten Jordi Llavina i Anna Carreras, i és la grandesa de l’estil d’Eudald Puig, un estil fondo i poderós, gràvid i esmolat alhora, per autèntic i precís, una escriptura de la necessitat: “...un caçador solitari tot fent espirals [...] que un dia va trobar una cosa bella a fer entre l’enorme gruix de desencants del món”.

Tant Cel de nit, com Poemes per a Clara, com Parc de gessamins, com les Evocacions o els poemes de l’apèndix d’inèdits contenen fragments memorables, versos, frases que punyen pel poder imatgístic o evocador; és una obra densa per tornar-hi amb assiduïtat. Per a qui li sembli que hi manca una semblança biogràfica, pot remetre’s als articles de Núvol, de Bernat Puigtobella, Andreu Pérez Mingorance, Lluís Codinas, Carles Morell i d’altres, que permetran acostar-se al perfil humà del poeta. Celebrem aquest fonamental esdeveniment editorial, que en una segona edició només li caldrà esmenar algunes errates escadusseres.