MINÚCIES
JORDI LLOVET

Mozart

Mozart / WIKIPEDIA Zoom

Tenim de Wolfgang Amadeus (o Theophilus, o Amadée) Mozart una idea celestial. Si hi ha un compositor de qui només imaginem bondat, angèlica innocència, caritat i bon caràcter és Mozart, atesa l’extrema bellesa de les seves composicions, gairebé totes anteriors a la tremenda explosió de sentiments que es produiria en la generació següent, que és la de Beethoven i de Schubert.

Però Mozart no era cap àngel, o, més ben dit, com que sempre va ser pueril com una criatura, va manifestar-se en la seva correspondència com una persona d’una grolleria simpàtica, però grolleria al cap i a la fi, humana, molt humana.

Així, per exemple, va intercanviar una sèrie de cartes amb una cosineta que tenia -que li deien Bäsle, i que devia ser d’ alivio -, en què va deixar-se anar, quan ja era grandet, com un nen de parvulari. S’hi tracta, habitualment, d’aquelles marranades que agraden tant als nens, els quals, pel que m’han dit, es passen anys dient només tres paraules: pet, caca i pipí. En una carta del 1777, li escriu: “Ara et desitjo bona nit, i que al llit la merda escampis; que dormis com un anyell, amb el cul rere el clatell... Em pica molt el forat del cul. Potser vol sortir la caca? Sí, sí, caqueta, ja et conec, et veig, t’assaboreixo, i... i... què és això? Orella meva, no m’enganyes? No, és veritat: quina nota més llarga i més trista”. Una altra carta del mateix any comença així: “Abans d’escriure-li, he d’anar a la comuna... Ja està! Ah! Em sento una altra vegada alleugerat. M’he tret un bon pes de sobre... ara ja puc tornar a endrapar!” I en una altra, del 1779, li diu: “Bellíssima, gentilíssima, preciosíssima cosineta! Bufa’m el cul, afanya’t. Ara un pet. Ara un altre. Vaja, m’he quedat ben descansat”. Encara n’hi ha d’altres en què tot gira al voltant de “llepar el cul” -que és una frase feta, obscena, de la llengua alemanya-, fer concursos a veure qui fa els pets més pudents, o qui fa els pets més llargs, sense que surti gens de caca, etcètera... Tot plegat, la veritat, converteix Mozart en un personatge encara més simpàtic que la idea que en tenim després d’escoltar El rapte del serrall.

Un bon biògraf hauria de prestar atenció a aquestes manifestacions d’impudícia i barroeria pueril, i posar aquestes cartes al costat de l’obra, en especial l’operística. Perquè hi ha moltes coses que se senten i es veuen a Les noces de Fígaro, al Rapte al·ludit o al Così fan tutte que demostren que, si hagués pogut, Mozart encara s’hauria mostrat més sensual i més vulgar -tot dintre d’una gran genialitat- del que ens consta a primera vista.