Jacint Verdaguer és el gran autor de la Renaixença. Què hauria estat de les lletres catalanes sense L’Atlàntida, Canigó o el Virolai? Com a poeta romàntic, la seva vida va ser convulsa, amb una lluita interna i externa entre les seves dues vocacions, la literària i la religiosa. És aquesta tensió vital, creuada amb el seguiment de la seva obra poètica, la que com no podia ser d’una altra manera marca el ritme de la biografia que li han dedicat Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, publicada per Quaderns Crema. Els autors també han patit una tensió, no sempre ben resolta, entre la vocació d’arribar a tots els públics i la pruïja erudita, amb curioses referències fora d’època. Alhora, han sabut encomanar la passió verdagueriana amb un text minuciós, enèrgic i ben salpebrat d’anècdotes significatives. La feina de síntesi i documentació és més que notable.
Verdaguer, sens dubte, és un personatge de novel·la: un capellà indomable pels seus jerarques religiosos, un catòlic ortodox que es desvia apassionadament pel camí dels exorcismes, un esperit lliure i torturat que es revela contra els seus poderosos mecenes, un fill de la tradició que innova literàriament des de l’arrel popular, un home conservador que acaba perseguit pels seus i convertit en símbol de les masses desheretades, i defensat per la premsa progressista. La seva prematura mort, envoltada d’intrigues, i el seu multitudinari enterrament (es parla de 200.000 assistents en una Barcelona de poc més de mig milió de persones) són el colofó d’una vida convulsa entre el calze i la lira, com remarquen els autors.
Menys el sexe, que se suposa que devia sublimar amb la immensa pulsió poètica i l’atracció fatal cap els exorcismes, en la seva biografia hi són els altres dos grans ingredients clàssics: els diners (en el seu cas, manca de diners: sempre endeutat i a punt de ser desnonat) i el poder (en el seu cas, també manca de poder, sempre enfrontar-s’hi). De nou com a romàntic, Verdaguer és un caràcter individual i individualista, és l’artista contra el món, amb l’única força de la seva creativitat i el seu esperit elevat, i llastat per un cos malaltís.
Aproximar-se a Verdaguer a través de la seva vida, a través d’aquesta renovada biografia, és una manera excel·lent de connectar amb un autor cabdal, fundacional. Qualsevol lector català amb unes mínimes pretensions de comprensió de la pròpia cultura se l’hauria de fer seu, aquest llibre, una invitació a repensar una figura poèticament immensa i humanament tràgica, un home que, a través de la seva genialitat ingènua, ens desperta una inevitable tendresa.
