Novetat editorial
JORDI NOPCA
Barcelona

'En el feu de l'Ermitatge', llibre inèdit de Miquel Bauçà, arriba en el desè aniversari de la mort del poeta

El poemari havia guanyat el premi Miquel de Palol de poesia l'any 1993, però mai no havia estat publicat. És una obra èpica formada per 329 poemes

Miquel Bauçà (1940–2014) va publicar el seu primer poemari, Una bella història, al 1962, ple de versos que parlen d'existències dissortades o que fabulen sobre l'extinció, matisats puntualment per algun poema de desamor exposat amb una distància gairebé notarial. Va reunir la primera part de la seva obra al 1987, que incloïa llibres com 'El noble joc' (1972), 'Poemes' (1973), 'Notes i comentaris' (1975) i 'Les Mirsines' (1983). En aquells moments, l'autor de Felanitx acabava d'estrenar-se narrativament amb 'Carrer Marsala' (1985), vessant que creixeria amb 'L'estuari' (1990) i 'El vellard. L'escarcellera' (1992), preludi de la síntesi entre poesia i narrativa que suposaria 'El Canvi' (1998). 

Enric Casasses, que ha escrit l'epíleg d''En el feu de l'Ermitatge', poemari inèdit que havia estat acabat al 1992, el mateix any que Bauçà publicaria 'El crepuscle encén estels', recorda una de les màximes de Bauçà: "Sempre he corregut: ara ve l'sprint final", que es pot llegir a 'El Canvi'. "Quan un està esprintant, no es gira a mirar enrere a preocupar-se de publicar una obra anterior i que ja no respon als neguits del moment", escriu. Aquest podria ser un dels motius que fes que el poemari èpic, format per 329 poemes, no hagi vist la llum fins ara.

Per a Casasses, 'En el feu de l'Ermitatge' és el "punt més alt del Bauçà poeta, i això ja és dir molt". I continua: "Si el Feu, per les dimensions de l'obra, per la grandària inabastable, fantàstica, de la contrada que presenta, per la unitat de lloc i en bona part també de personatges, començant per aquesta mena de cor de tragèdia que són els habitants del Feu (els feuencs i les feuenques), es pot dir que és una obra èpica, s'hi ha d'afegir que és una èpica presentada en forma de poemes lírics: 329 píndoles líriques d'alta tensió i cadascuna amb una entitat pròpia suficient per presentar-se com el que són: 329 poemes, 329 senyors poemes".

En reproduïm un, el 225, que reprodueix l'estructura habitual dels textos del llibre: poemes de 14 versos, heptasíl·labs sense rima, alternant els finals plans i aguts.

"Jo no vull dur més difunts
que em carreguin massa els muscles...
Ja ens veurem al cel, si cal,
i renovarem conversa
sobre el gros contenciós....

Ara cal la lleugeria,
perquè vull caminar a pler
pels llaurons i les macades,
malgrat dita de prebost,
penjat a la seva hamaca,
al badiu, en el seu foc...

He tingut el privilegi
de conèixer els seus botxins,
sense haver comès comeses..."