MARINA PORRAS

Menys poesia, sisplau

blat josep maria pagèsangle editorial130 pàg. / 16 €

Gabriel Ferrater va dir que un dels problemes de la prosa catalana era que naixia de la poesia. És a dir: que no hi havia prosadors, sinó poetes que escrivien en prosa. Llegint Blat hem de reconèixer que Ferrater encara té raó (almenys en part). Aquesta és una novel·la molt ben escrita però durant bona part de la lectura ens trobem perduts en un excés de prosa poètica. Blat és una història que parla sobre la dualitat, sobre la presència de l’altre. Aquest tema -que per si sol ja convida a l’abstracció- es tracta a través de dues històries que passen a Lleida en èpoques diferents (la Guerra Civil i l’actualitat) i que s’entrellacen.

La història ambientada a la Guerra Civil està narrada en primera persona i ens explica que hi ha un home que vol travessar una frontera. Com a lectors, intentem agafar-nos al poc que sabem i no perdre’ns entre tanta metàfora, en un món massa irreal i oníric, però ens cansem d’aquest joc perquè no tenim prou instruments per comprendre’l. “Quan escrivia Blat no pensava en el lector. No he volgut explicar tots els símbols perquè cadascú els interpreti”. Ho va dir Josep M. Pagès, l’autor, i diria que aquest és el pecat del llibre: requereix un esforç massa gran del lector perquè sigui capaç d’entendre què vol explicar Pagès. Però la segona història és tota una altra cosa. Situada en l’actualitat, ens parla del Tomàs, que treballa en una impremta. Quan rep l’encàrrec de retocar una invitació de casament, es posa en contacte amb la núvia i s’adona que qui es casa són uns amics íntims seus que fa anys que no veu, i amb qui té una història passada que condiciona l’enllaç. El Tomàs és convidat al casament per la núvia, que sembla que tingui ganes de remoure aquest triangle amorós estrany. I el Tomàs decideix anar-hi, i és aquí on Blat agafa molta força. Ferrater també va dir que de bons escriptors que no se sap per què ho són no n’hi ha: “La bondat d’un escriptor ha de ser localitzable, s’ha de poder dir: en aquesta línia és bo, en aquesta frase és bo”. En el cas de Pagès podem dir que en el relat d’aquest casament, quan ens està explicant una història que pot narrar com un prosista, és bo. Però volem saber-ne més, i ens quedem amb les ganes. Per això caldria demanar una segona novel·la de Pagès en què deixi de banda la prosa poètica i passi a fer el millor que pot fer un novel·lista: explicar-nos una història. Pagès ha demostrat que té material per fer-ho: el seu estil és impecable, és capaç de crear bones imatges, té sentit del ritme i descriu de manera admirable. L’estarem esperant.