EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Lucia Berlin: Calamitosa, desenfadada, seductora

Lucia Berlin: Calamitosa, desenfadada, seductora Zoom

Quina dona que devia ser, la Lucia Berlin!, amb aquests aires sofisticats i felins que llueix a la foto de l’edició catalana de Manual per a dones de fer feines, el volum que L’Altra Editorial ha publicat amb els seus millors contes. I amb la vida tan accidentada que va tenir. I amb l’estil tan endimoniadament fresc, la mirada tan singular i la veu tan honesta que caracteritzen la seva literatura i que fan que espurnegi de tendresa, malícia, desesperació i alegria.

Nascuda a Alaska l’any 1936 i morta a Marina del Rey (Califòrnia) l’any 2004, Lucia Berlin va ser una escriptora més aviat poc prolífica i gairebé gens reconeguda en vida. Va publicar setanta-sis contes, que van aparèixer en diferents revistes i van ser aplegats en tres reculls durant les dècades dels 80 i 90, dels quals va vendre uns mil o dos mil exemplars. Per a un autor nord-americà, aquestes xifres són una misèria: un bitllet en tercera classe cap a l’oblit. L’oblit era, justament, el destí de Berlin fins a l’any passat, quan es va publicar als EUA aquesta antologia de 43 relats amb pròleg de l’escriptora Lydia Davis i una presentació de l’editor Stephen Emerson, tots dos inclosos a l’edició catalana. Aleshores, gairebé de la nit al dia, el públic i la crítica nord-americans van descobrir que podien afegir un nom més al seu atapeït i rutilant cànon de contistes.

Una vitalitat increïble

S’entén la sorpresa que ha causat la (re)descoberta de la figura i l’obra de Berlin. No només pel seu valor literari. També per les connexions tan estridents i morboses que presenta la seva literatura amb la seva vida, que va ser entre fascinant i calamitosa i que la va proveir d’anècdotes, temes, personatges i situacions. Al pròleg, Lydia Davis diu que Berlin “va basar molts dels seus relats en episodis de la seva vida” i cita un dels quatre fills de l’autora dient que la seva mare no escrivia contes autobiogràfics però sí “força semblants a la realitat”. Pel timbre tan convincent amb què sona tot plegat i pel coneixement directe que demostra tenir de les coses, incloent-hi les més etilícament demencials i les més desolades, no hi ha dubte que la pròpia vida és la primera matèria amb què està construïda la ficció de Berlin.

La infantesa itinerant per distints pobles de l’oest americà (el seu pare treballava en la indústria minera) o bé estancada a El Paso en companyia de la seva mare i del seu avi alcohòlics, els anys luxosos d’adolescència passats a Santiago de Xile, els dos marits de qui es va divorciar, els quatre fills que va tenir i totes les feines i feinetes que va haver de fer per criar-los -infermera, dona de fer feines, mestra, telefonista- i, per descomptat, la seva desastrosa addicció a l’alcohol, que la va dur a diferents centres de desintoxicació i la va abocar durant anys a una rutina autodestructiva: tots aquests escenaris, situacions i temes són els que apareixen, un cop i un altre, als contes de Manual per a dones de fer feines, molt ben traduïts per Albert Torrescasana.

Tot i el dramatisme sovint desolador de moltes de les històries, la literatura de Berlin transmet una vitalitat increïble, i d’aquest contrast prové la seva virtut més atractiva i peculiar. Gràcies a unes protagonistes narradores que s’assemblen entre elles -i que segurament són la veu de l’autora-, tot ens arriba impregnat d’una energia desenfadada, electritzant i perspicaç, plena d’aquella curiositat gojosa que fa que tot ens resulti interessant i que fins i tot en les situacions més depriments vegem espurnes de meravella. Berlin fa -i no exagero- que ser una dona de fer feines sembli una professió apassionant.

Aquesta desimboltura existencial i anímica, que mai no és ingènua i que no està exempta de crueltats i de caos, s’expressa amb una intel·ligència cantelluda i una prosa veloç i precisa, desapassionada però seductora i vibrant. És cert que Berlin no és una estilista pulcra però ¿qui necessita pulcritud formal quan té energia verbal, un sentit de l’humor esmolat i veritat humana?