EL LLIBRE DE LA SETMANA

L’inspector Poirot al Priorat

Ja fa uns quants anys que Lluís Llach es va instal·lar a viure a Porrera, al mateix cor del Priorat. El caràcter feréstec d’aquell paisatge -no és perquè sí que la comarca ha presentat una candidatura a Patrimoni Mundial de la Unesco- havia d’influir, un dia o altre, en la seva vocació literària. I ho ha fet. Després del debut que va suposar Memòria d’uns ulls pintats (2011), que era una història ambientada a la Barceloneta dels anys vint, descobrim que Les dones de la Principal transcorre en una comarca que Llach ha rebatejat -i no descartem que ho hagi fet amb un toc d’humor- com a l’Abadia, i que és evident que és una reelaboració literària de la comarca de les vinyes i la terra vermella: les carreteres són sinuoses; els pobles, petits i tancats; la gent, de secà, i el gran casalot que és la Principal podria ser qualsevol dels que vigilen, des d’algun punt elevat, les terrasses, costers i marges per on s’arrapen els ceps. Llach demostra ser un bon coneixedor del món i de la terminologia del vi, de les varietats de raïm i dels secrets de l’elaboració del most: tot això farà les delícies dels amants d’aquest or negre, que no són pocs a casa nostra. Però hi ha més atractius.

Les tres dones que vertebren el llibre, tres dones que es diuen Maria, són àvia, mare i filla i simbolitzen tres moments de la història de la dona al nostre país. L’àvia, nascuda al segle XIX, era pràcticament una esclava a mercè dels capricis del pare i dels germans, tot i que un cop de fortuna li va donar un paper molt més protagonista del que ni ella ni ningú del poble hauria pogut esperar, i va governar amb mà de ferro la Principal, el casalot més important de la comarca. En una de les millors escenes del llibre, la del seu enterrament, tot el poble assisteix esparverat a un episodi de possessió demoníaca protagonitzat per la seva filla, a qui a partir d’aquell moment tothom anomenarà la Senyora. Aquesta encara governarà amb més autoritat la finca, potser per motius sobrenaturals, però més aviat perquè porta un secret que se la menja per dins, un secret que té a veure amb un dels treballadors de la casa, en Llorenç, que s’acabarà convertint en l’eix al voltant del qual tot gira. En Llorenç és un jove a qui, en plena dècada dels 40, enxampen amb un altre home en unes cavallerisses: l’homosexualitat reprimida, castigada i condemnada per l’Església i els poders fàctics de la dictadura franquista és potser l’altre gran tema del llibre, al costat de la reflexió sobre el paper de la dona, i potser li fa de mirall: tots dos col·lectius van ser menystinguts i han trobat, a empentes i rodolons, i gràcies a moltes lluites i a la progressiva modernització de la societat, una consideració molt superior a la que mai havien tingut. És en aquest sentit que la tercera Maria, una dona de quasi 60 anys que està a càrrec de la Principal el 2001 i a qui Llach descriu com una dona lliure i d’empenta, clou el llibre amb una conversa molt liberal (fins i tot diríem que amb algun detall una mica inversemblant) amb el seu pare, que no és altre que en Llorenç.

El llibre, si bé té l’aparença d’una gran saga familiar, té molt més de novel·la detectivesca en clau d’humor, i aquesta és una de les seves gràcies: hi ha un inspector amb llibreta, hi ha un crim del 1939 inexplicat, però sobretot hi ha algú que s’enriu del gènere de la novel·la negra, sense faltar-li al respecte, més aviat amb sornegueria. I també hi ha una voluntat d’elaboració de la novel·la a partir de molts materials -rondalles, contes, fragments de fulls trobats- i hi ha un desordre cronològic que, si bé a la primera part confon una mica el lector, s’esclareix quan es comença a entendre el joc que proposa l’autor. Al costat de grans personatges com la fidel dida i serventa Úrsula, i grans escenes com la de la lectura del testament, s’hi troben trets de novel·lista amb poc ofici, com algunes construccions de frases que no són tan correctes com podrien ser, o una certa acumulació de detalls i de giragonses a l’hora de plantejar una escena que es podrien suprimir. Tot això és normal, encara que el signant tingui un nom tan i tan icònic per a tots nosaltres, un nom que ja és un fet que ha mutat de músic en escriptor.

Més continguts de llegim