MINÚCIES
JORDI LLOVET

L’exorcista

L’exorcista / J.L. Zoom

La literatura catalana té molt poca tirada al mal; tan poca, que tothom té, a Catalunya, la idea que mossèn Cinto, l’autor de L’Atlàntida (1877) i de Canigó (1886), a més d’una llarga sèrie de composicions marianes, podria ser canonitzat un dia o altre. Serà difícil, perquè a més de ser el millor versificador que mai hagi existit a les nostres lletres -una altra cosa són els temes; però un bon vers s’aguanta per ell mateix, i milers de bons, no en parlem-, va ser també un clergue molt extravagant, almoiner a mans besades a la casa del marquès de Comillas (avui seu de la Direcció General de Patrimoni Cultural), en la qual rebia regularment la visita de dones amb problemes psicològics i signes d’histèria, una cosa que, a l’època, rebia sense manies el nom de possessió demoníaca.

Fet i fet, la pràctica de l’exorcisme és un costum molt antic de la religió catòlica, i moltes altres, que Lleó XIII, contemporani de Verdaguer, havia aconsellat, amb renovada vigència, en temps de desorientació religiosa i emergència del mal. Verdaguer es va limitar a traduir o fer traduir les fórmules exorcistes llatines que venien del Vaticà i les va fer servir a Barcelona, amb una gran fidelitat a l’Església. Però als amos del palau del carrer de la Portaferrissa no els va fer cap gràcia sentir, darrere la porta tancada de mossèn Cinto en companyia d’una i de diverses dones, cridar l’eclesiàstic les expressions rituals, mentre aspergia la posseïda: “Vade retro, Satanàs!”, fórmula que tothom coneix de cor i fa servir, encara, per allunyar una mala companyia.

Després, al número 7 del carrer dels Mirallers, a Barcelona, Verdaguer va fundar una dita Casa d’Oració, en què practicava els exorcismes amb dones suposadament posseïdes. Als seus diaris relatius a aquestes pràctiques hi llegim (en català modernitzat): “Avui s’ha presentat la Maria de Sarrià. És una minyona de 19 anys, del poble, senzilla i candorosa. Ha arribat serena i ha respost a totes les preguntes amb molta modèstia. Se li han dit els exorcismes i no n’ha fet ni més ni menys; se li han tornat a dir i ha començat a remenar el cap i girar-lo cada vegada que anomenaven Déu o sa Mare Santíssima. Després s’ha posat a blasfemar... Se li han preguntat quants eren [els diables] i ha dit que quatre: Satanàs, Llucifer, Judes i un altre; no en vol dir el nom”.

Després va passar el que diuen totes les biografies de Verdaguer: com si el posseït fos ell, se’l va suspendre a divinis quan, de fet, no havia fet res més que seguir el consell del Papa. I amb tot això, el Mal encara ha fet un escàs acte de presència a les lletres catalanes llevat de casos rars, com el de Pau Riba o Enric Casasses. Quasi tota la resta, flors del bé.