MINÚCIES
JORDI LLOVET

L’espinari

L’espinari / WIKIPEDIA Zoom

Vaig conèixer Caterina Albert d’una manera francament fugissera: un nebot del senyor Boi Rahola, propietari del mas que havia venut als meus avis, al terme de Castelló d’Empúries, em va acompanyar cap a la primeria dels anys 1960 a una festa que se celebrava a l’Escala. Potser era la festa major, potser una altra, a l’entrada del bon temps, amb sardanes i discursos cautelosos. De lluny, a la plaça de la Vila, aquest Rahola em va dir: “Aquella és la Víctor Català”. Jo ja estava assabentat que era l’autora de Solitud, obra que, amb els anys, he arribat a considerar la més gran novel·la catalana dels temps moderns i contemporanis. Ara ja crec, sense exagerar gaire, que és la nostra Jane Austen, amb la diferència que l’escriptora anglesa va tenir descendència literària, i la nostra novel·lista, per desgràcia, no. Cap altra novel·la catalana no ha tingut aquesta força expressiva i rampelluda, amb elements de novel·la gòtica i d’altres de novel·la sentimental i pastoral.

No la vaig veure mai més, en part perquè va morir l’any 1966, ja molt vella, i en part perquè només rebia a casa seva -la casa “de dalt”, al llavors anomenat carrer Major-, i sempre al llit, enmig d’un parament molt pulcre, pròpiament i dignament decimonònic.

Més tard vaig fer coneixença de Lluís Albert, nebot i fillol de Caterina, a qui visito de tard en tard a la seva casa del passeig que porta el seu nom, sempre a l’Escala: és una propietat que conté un sector-museu, que es pot visitar a hores convingudes, i un altre sector on viu el musicòleg Albert, amb la seva dona. En una d’aquestes visites, el nebot de Víctor Català em va ensenyar un moble que contenia una enorme sèrie de patracols. “¿Què hi aquí, senyor Albert?”, jo que vaig preguntar. I aquest home, que ja comença a ser tan gran com ho va arribar a ser la seva tieta, em va dir, amb molta prudència, que en part eren manuscrits de l’escriptora i en part una correspondència que volia mantenir en secret. Qualsevol investigador d’aquells que guanyen fama per haver publicat els inèdits d’una glòria nacional -inèdits que imagino personals i compromesos-, s’hauria cobert de glòria.

Però no van ser els patracols allò que més em va interessar de la casa dita Clos del Pastor: al jardí d’aquella casa oberta al mar, construïda per l’amiga de Català Antònia Bartomeu i Baró per facilitar el descans de l’autora els mesos d’estiu i fruir de la seva companyia, hi ha una rèplica en bronze, de Josep Llimona, de L’espinari, aquella famosa escultura hel·lenística en què un minyó es treu una espina del peu esquerre, que repenja en la cama dreta. Em vaig quedar tan admirat per aquella estàtua que en tinc una rèplica petita, de metall, al meu despatx: cada vegada que la miro reto un homenatge a qui considero una de les més grans escriptores que ha donat Catalunya.