SIMONA SKRABEC

L’espai és cúbic i no pas pla

El llibre de David Gálvez aconsegueix realitzar el somni de tot lector: relligar les impressions generals, ocurrències instantànies i emocions fugisseres provocades pels llibres dels altres amb la pròpia vida i fer de tot aquest garbuix un relat coherent. Obrir Cartes mortes (Males Herbes) és com entrar a la casa d’uns coneguts i anar escoltant les converses que van saltant amb tota naturalitat d’un tema a l’altre, l’estona passa agradablement i és fàcil oblidar que a fora ja s’ha fet fosc.

Cartes mortes és un llibre fet a base d’una recopilació d’escrits personals que s’encavalquen i sobreposen, però cap carta arriba al punt final, ni tan sols l’última ratlla del llibre clou res, a sota de les salutacions formals no hi ha mai cap firma. Som davant d’uns testimonis que es neguen a callar, davant d’un material d’arxiu que no vol pas ser arxivat. Tot el que està inclòs en aquest recull són, doncs, els “missatges de vida” i no els papers oblidats, com adverteix l’autor a la primera pàgina.

Els llibres, sabeu, no es poden cremar. A partir del moment que un text hagi estat llegit per algú, cap foc no el pot destruir. Perquè els lectors tenen memòria i tenen veu. I encara que l’original s’hagi convertit en cendra o pols, el record, per vague i inconsistent que sigui, queda dipositat en els seus lectors (en uns lectors que no només llegeixen, sinó que també escriuen sobre el que han llegit). Les lletres es propaguen a través d’aquest corrent viu, d’una memòria íntima, personal, en el fons intransferible. Els llibres no s’imprimeixen per ser venuts i comprats, sinó per ser llegits. Les lletres es propaguen com d’una persona concreta a l’altra, la literatura es ramifica i es transvasa constantment. Cada frase s’esberla en mil bocins i cadascun d’aquests trossets, d’aquestes il·luminacions sobtades, podria donar vida a tot un llibre nou.

Entusiasme lector

Sabem que la literatura és aquesta mena de xarxa electritzada on en qualsevol moment es poden produir curtcircuits i guspires, però com explicar-ho? De quina manera fer visible la fascinació de la qual cap lector veritable es pot escapar? David Gálvez ha trobat la manera de transmetre el seu entusiasme. Però el mosaic d’escrits inacabats -aquesta eina tan precisa que l’autor de Cartes mortes construeix per al seu propòsit- no seria res més que un exercici estèril si no fos per les reflexions que bateguen enmig d’aquest xivarri de veus que no callen mai. Gálvez parla certament per la boca dels altres, però allò que diu no pertany ni a Kafka ni a Hitler ni a Cortázar ni a Artaud, sinó que Cartes mortes es construeix amb els bocins d’escrits recordats i d’anècdotes llegides, no només amb una història pròpia, sinó directament amb una singular visió del món.

El món de David Gálvez no és pas pla. El seu món no es podria representar en cap mapa. Les fronteres aquí no serveixen per dividir els països, pintant-los de colors diferents sobre el paper. Les carreteres connecten una ciutat amb l’altra, però les xarxes de connexió aquí sempre arriben a un punt on el mapa del tresor es fa indesxifrable. Com explica Gálvez en una de les anècdotes més boniques del llibre, els seus camins s’endinsen en el bosc, s’aturen davant d’un avenc càrstic i llavors cal avançar per sota terra, en un descens vertical, com un espeleòleg que no sap què li espera en la foscor. Per cada descoberta, l’investigador arrisca el seu propi cos. L’espai que habitem és cúbic, les nostres vides no caben en cap atles. I que sovint que ho oblidem!

Més continguts de llegim