Crítica
JORDI NOPCA
Barcelona

L’erotisme dramàtic de James Salter

Rere la història d’amor -eròtica, flamígera, lubricada- de Joc i distracció, la tercera novel·la de James Salter, hi ha, soterrades, petites dosis de dramatisme que esquitxen les passejades, sopars i converses que viula parella protagonista

L’erotisme dramàtic de James Salter / LES FILMS DU CARROSSE / SÉDIF PRODUCTIONS / SIMAR FILMS Zoom

Rere la història d’amor -eròtica, flamígera, lubricada- de Joc i distracció, la tercera novel·la de James Salter (Nova York, 1925), hi ha, soterrades, petites dosis de dramatisme que esquitxen les passejades, sopars i converses que viuen Phillip Dean i Anne-Marie Costallat, la parella protagonista que és observada pel narrador que explica la història. És el dramatisme que batega rere l’aparent lleugeresa de les pel·lícules de François Truffaut protagonitzades per Antoine Doinel, un jove inquiet i enamoradís, el de la gràvida partitura de Le mépris, de Georges Delerue, i el que madura en la joveníssima Cécile a Bonjour, tristesse, de Françoise Sagan. Llegint la novel·la de Salter també pensem en l’accident de cotxe que va acabar amb la vida de l’actriu Françoise Dorléac -germana de Catherine Deneuve- mentre viatjava a tota brida cap a l’aeroport de Niça perquè estava a punt de perdre l’avió.

Els trajectes en cotxe són fonamentals, a Joc i distracció. I també ho és l’avió que hauria de portar en Phillip Dean de tornada cap als Estats Units, amb la promesa de redreçar la vida que l’ha portat a passar uns mesos sense ofici ni benefici a França. És així com arriba fins al narrador, enfilat en un Delage, “un esplèndid automòbil antic que no ha sucumbit al gust popular”. Es troben a la “ciutat petita i sense alegria” d’Autun, “amb els seus cafès i la seva plaça àmplia”, on qui explica la història ocupa la casa dels Wheatland, que li han deixat -intuïm- perquè expliqui la història que anem descobrint entre descripcions, breus i líriques, dels paisatges i de l’ambient de províncies francès. “Em limito a escriure detalls que em van absorbir, fragments que em van esquinçar la pell -assegura-. És una història de coses que no van existir, tot i que el més petit dubte respecte a això, la més mínima possibilitat, ho entenebreix tot. Només vull que els qui llegeixin això estiguin tan resignats com jo”. I afegeix: “Ja hi ha prou passió al món. Tot trontolla de passió”.

Viure o imaginar?

El narrador s’aïlla del món per trobar un argument per al seu proper llibre. Som a principis de la dècada dels 60, quan els diaris van plens de titulars sobre la Guerra d’Algèria. Salter, però, defuig les intencions polítiques del Godard de Le petit soldat (1958) i es queda entre els llençols dels hotels que freqüenten en Phillip i l’Anne-Marie. Es coneixen al club la Rotonde, de Dijon. En Phillip i el seu amic escriptor es fixen en una noia “de faccions pures i inexpressives” que “aparenta setze anys” i que balla amb un soldat nord-americà. Ell “li acosta la boca a cau d’orella”. Ella “fa que sí amb el cap”. A partir d’aquí, el narrador activa la seva imaginació i construeix, amb una versemblança entre admirada i adolorida -ell és incapaç de viure, només fabula-, la relació entre la parella d’amants. Les trobades són salvatges, però també tendres. Salter escriu amb contenció, enfocat cap a la recreació perfecta d’un món desaparegut, que mig segle després -el llibre va ser publicat en anglès el 1967- brilla amb malenconia. Aquesta novel·la és una vella habitació d’hotel, modesta i esgarrapada pels anys, que algun dia va ser plena de vida: “La suor li regalima pels braços. Es rebolca en el fullam humit de l’amor, s’alça pur com l’aire. Ella no té res que no trobi admirable. Quan han acabat, es queda estirada, quieta i inerta, exhausta per tot plegat. És del tot seva, i jeuen com borratxos, encreuant braços i cames. A la llunyania freda, comencen a sonar les campanes, saturant la foscor, nítides com salms”. Joc i distracció és, probablement, la millor manera de descobrir Salter, més que l’erràtica -i, tot i així, interessant- Això és tot (Empúries, 2014) i que els esplèndids relats de L’última nit (L’Altra, 2014).