L’entrevista com a coneixement

A 'Temps present, temps passat', Josep Maria Muñoz recupera l'entrevista com a gènere de coneixement i reflexió.

L’entrevista  com a coneixement / GETTY Zoom

Durant el tardofranquisme i la Transició, Catalunya va viure una autèntica explosió del gènere de l’entrevista: Baltasar Porcel a Serra d’Or i Destino, Lluís Busquets a El Correo Catalán, Robert Saladrigas a Destino, José Martí Gómez i Josep Ramoneda a Por Favor, Montserrat Roig a diverses capçaleres i posteriorment al televisiu Personatges, Joaquim Maria Puyal a Vostè pregunta, entre molts d’altres. No és que després les entrevistes desapareguessin dels mitjans -Josep Maria Espinàs, per exemple, es va mantenir en pantalla tota la dècada dels vuitanta-, però sí que van perdre protagonisme, van tendir a la superficialitat, van caure en la tria endogàmica i van sotmetre’s al dictat de l’actualitat.

L’entrevista en profunditat resulta un gènere exigent tant per al periodista i el convidat com per a l’audiència. No es busca l’ocurrència puntual, sinó un coneixement real del personatge, del seu pensament i de les seves circumstàncies. Tot i respondre a unes coordenades determinades i no ser un objectiu buscat, sovint el bon interviu esdevé atemporal, transcendent i, sobretot, revelador respecte a idees i aspectes poc coneguts de l’entrevistat. En altres paraules, necessita solatge i això la fa al·lèrgica a les presses, tant en l’elaboració com en el consum.

Dins el procés que ha transformat L’Avenç de revista d’història a revista de cultura, l’entrevista que el seu director, l’historiador i editor Josep Maria Muñoz, realitza des del 2007 -des del 2000 ja n’havia publicat, però no sistemàticament- s’ha convertit en un dels seus sòlids valors. Els intervius representen la cirereta d’una metamorfosi encertada. Amb tot, la satisfacció segurament no és completa, ja que mentre els impulsors de L’Avenç poden sentir-se legítimament orgullosos de la feina feta, falta potser un públic suficient per a un producte d’excel·lent qualitat.

Un santoral laic

Totes les nacions creen les seves galeries o panteons de personatges il·lustres. Una mena de canonització d’aquells que són considerats els pares o mares de la pàtria, sigui per la seva trajectòria, obra o capteniment, en una operació que acostuma a prioritzar literats i gent de la cultura. Muñoz, potser d’una forma inconscient, no deixa de fer-nos una proposta en aquest sentit, amb un lògic biaix, per la capçalera que les acull i la persona que les realitza, cap a les ciències socials i la història. De les gairebé cent entrevistes realitzades, Temps present... en reprodueix catorze, amb un ventall d’edats que va de l’historiador Jordi Nadal (1929) a l’escriptor Sergi Pàmies (1960). De tots ells, els més externs a Catalunya són el lehendakariJosé Antonio Ardanza (1941), el constitucionalista Javier Pérez Royo (1944) i el medievalista Paul Freedman (1949). Els marges temporals segurament expliquen -sense justificar-ho- la presència de només dues dones: la demògrafa Anna Cabré i la sociòloga Marina Subirats, totes dues nascudes el 1943 i amb records contraposats sobre el 1968 parisenc.

Tres són els fils vermells compartits: les cicatrius afectives i educatives deixades per la Guerra Civil i la Guerra Freda, les vivències personals i professionals fruit del moment revolucionari dels 60 i la posterior crisi dels 70 i, finalment, el posicionament personal enfront la complexitat de la contemporaneïtat. Parafrasejant una de les respostes del filòsof Xavier Rubert de Ventós (1939), la conversa ha de ser prou informada i relaxada perquè les persones et parlin. Muñoz no només se’n surt, sinó que a més recupera l’entrevista com a gènere de coneixement i reflexió.