EL LLIBRE DE LA SETMANA

L’enigma del temps immòbil

En un univers paral·lel, l’Ajuntament de Barcelona no ha enderrocat Can Vies, l’Atlètic de Madrid ha guanyat la Champions i el Front Nacional és un partit extraparlamentari. Tot això passa mentre, en el nostre univers, Can Vies és un munt de runa, el Reial Madrid té la décima i el Front Nacional ha guanyat les eleccions a França. L’univers en el qual es compleixen les tres primeres afirmacions és un univers pla: és el full de diari o la pantalla tàctil que tenen entre les mans ara mateix. És pla i per això limitat, però no tant: jo hi puc escriure que l’Ajuntament “no ha enderrocat Can Vies” i vostès, en canvi, si passegen pel barri de Sants no trobaran un centre social que tenia disset anys d’antiguitat. Ah, les limitacions del món real! “Els records? No. Aquell diumenge al vespre, vaig acabar persuadint-me que el temps és immòbil i que, si de veritat m’esmunyís per la bretxa, ho retrobaria tot, intacte”. De quina bretxa parla Patrick Modiano? De la literària, l’única que permet passar d’un univers a un altre sense prendre mal. De fet, si ens hi fa passar Modiano, anirem en transatlàntic, com polissons de primera classe, perquè llegir l’autor francès és el que més s’assembla a flotar sobre el mar Mort: no hi ha una prosa més lliurement melancòlica que la seva. També s’assembla a caminar descalç sobre l’herba de nit, perquè els llibres de Modiano, com la majoria de les coses que ens fan lliures, passen gairebé sempre de nit.

Si encara no coneixen Patrick Modiano la cosa és greu, però, com a vegades diuen els metges, té cura, perquè ja fa uns quants anys que les editorials Anagrama i Proa el tradueixen al castellà i al català. I estan d’enhorabona: L’herba de les nits és un dels seus millors llibres i, com s’acostuma a dir de manera adotzenada, una “magnífica porta d’entrada al seu univers”. I és que Modiano és un d’aquells escriptors que sempre escriuen el mateix llibre però que cada vegada l’escriuen millor. I ara no es pensin que la cosa va de gènere. Ui, sí, el gènere: només qui viu en mons quadriculats divideix la literatura en gèneres. ¿ L’herba de les nits és novel·la negra, és metaficció poètica, és literatura fantàstica? Ho és tot a la vegada: hi ha senyors que escriuen desesperats en petits quaderns de color negre pels cafès de París, hi ha funcionaris que fan interrogatoris incòmodes, hi ha homes en gavardina que espien uns altres homes que tenen al davant, però que van viure desenes d’anys abans que ells. Hi ha dones que viuen en dos o tres hotels a la vegada i que porten a sobre claus de pisos on afirmen no haver viscut mai, i hi ha parelles que abandonen precipitadament una casa i s’hi deixen un llum encès, de manera que “et fa la sensació que t’has descuidat d’apagar el llum en una altra vida” o “potser per superstició, per conjurar la mala sort i sobretot per deixar un rastre nostre, un senyal que indicava que en realitat no ens havíem absentat i que un dia o altre tornaríem”. Com l’escriptor protagonista, que escriu per invocar els escriptors que el van precedir, o per deixar el seu rastre, encara que ell es pensi que ho fa per oblidar.

Fer que tot passi al mateix lloc, travessar parets de pedra com si fossin de fum o congregar tres èpoques en una sola frase: aquestes i d’altres subversions són les que permet la literatura quan arriba al seu estat de màxima esplendor, quan un escriptor, com Ulisses quan va tornar del viatge, és capaç de tensar l’arc del llenguatge com ningú més i guanyar-se un lloc al podi dels herois literaris. Modiano, a més, com els artesans que han arribat al zenit del seu ofici, sap presentar-lo de forma depurada i transparent. Una transparència opaca i una puresa espúria que vénen d’una galàxia molt i molt llunyana, del país del costat, el país de l’alta cuina i l’alta literatura, que és també el país on el Front Nacional ha guanyat les eleccions. Però el temps és immòbil, i som nosaltres els que ens desplacem per les bretxes que comuniquen totes aquestes realitats paral·leles, de nit, descalços sobre l’herba, mentre passem les pàgines d’aquest llibre inoblidable que explica la història d’un home que malda per no oblidar el que un dia va escriure.

Més continguts de llegim