MILLER, DESCREGUT SENTIMENTAL
Els fans de Henry Miller estem d'enhorabona. L'editorial Navona acaba de publicar un recull de textos vagament periodístics d'aquest escriptor titulat Una pesadilla con aire acondicionado (trad. castellana de José Luis Piquero). Resulta que el text, del 1945, encara era inèdit a Espanya. Miller, que va tornar a casa el 1939 fugint de la guerra a Europa, va decidir fer un viatge pels Estats Units en un cotxe vell a veure si es podia retrobar amb el seu país. No se'n va sortir. El nivell crític d'aquest autor, més individualista que no pas àcrata, és extraordinari. Renega de la cultura del consum que està matant els seus conciutadans (el 1939!) i diposita tota la seva fe en els indis, que tard o d'hora recuperaran la terra, ja que la descomposició material i moral dels blancs és imparable.
Les descripcions de Miller són fantàstiques, en el seu estil sentimental, desenfadat, mordaç i maleducat. Travessa el país de l'Atlàntic al Pacífic. Aquest darrer oceà, per cert, no li interessa ni l'impressiona gens, però a la llarga va ser on s'instal·laria fins a la mort. Llegint els textos de Miller durant el periple, descobrim, estilísticament, els trets més importants que farien conegut el periodista Tom Wolfe, reciclat en novel·lista famós. Inventor del Nou Periodisme, un gènere que acostava la redacció de notícies i descripcions a la novel·la, incloent-hi diàlegs i fins i tot permetent-se un punt de recreació de la realitat. El Nou Periodisme va triomfar als Estats Units i a Europa. I, de fet, és la base de l'estil novel·lístic de Tom Wolfe.
WOLFE, DESCREGUT IMPLACABLE
D'aquest autor n'acabem de rebre la darrera novel·la, Bloody Miami (Columna, traducció de Marina Espasa) i, en la línia de Miller i tants d'altres, demostra que una de les grandeses dels Estats Units és que poden fer les misèries més grans però alhora són capaços de les autocrítiques més ferotges.
Tom Wolfe no suporta els seus compatriotes wasp (blancs, anglosaxons i protestants). És la classe dirigent nord-americana i li encanta ridiculitzar-la i remarcar-ne les carències (sempre en relació inversament proporcional al poder social i econòmic del qual gaudeixen). A diferència de Miller, Wolfe ni té pietat, ni perdona. En aquest cas, situa la seva dissecció en un dels enclavaments més contradictoris dels Estats Units d'avui en dia, Florida, amb el poder creixent d'un grup que ja no és anglo : els cubans anticastristes. Hi clava el bisturí i el pus surt a raig.
En realitat, les novel·les de Wolfe són grans reportatges novel·lats. A Bloody Miami ha fet exactament igual que a les anteriors. Tant és Nova York, Atlanta o ara Florida. És com si volgués demostrar una tesi aplicant el mètode (la garrotada implacable) a diverses localitzacions diferents. No té, però, la ingenuïtat de l'individualisme de Miller, que sempre, indirectament, et ve a dir que si no li vols fer cas, no n'hi facis, que ell no deixa de ser un raret . Wolfe, no. Clava i burxa amb una actitud vagament sadomasoquista (tot burxant, es burxa a ell mateix). Miller i Wolfe, un mateix objectiu, dues actituds.
