ANTONI RIBAS TUR

“L’art ha deixat de ser el centre de la cultura”

“L’art ha deixat de ser el centre de la cultura” / PERE TORDERA Zoom

David Cirici va conèixer Joan Miró quan era un nen: va visitar amb el seu pare, el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, la retrospectiva de l’artista a l’Hospital de la Santa Creu i el van saludar. A El lladre del Guernica, el mural gegantí que Miró va fer per al pavelló espanyol de l’Exposició Universal del 1937 i el quadre de Picasso tornen a compartir protagonisme. La desaparició de l’un i l’intent de robatori de l’altre li serveixen per construir una història formada per moltes trames entrellaçades i amb tocs de novel·la negra, que en el fons parla més de la vida i les vicissituds dels personatges que d’art: “Tots els personatges tenen, d’alguna manera, una gran ferida, busquen saber qui són i ubicar-se, saber el que tenen d’autèntic -diu-. La nostra vida és això, aconseguir ser nosaltres mateixos, aconseguir ser autèntics”.

Els falsaris sembla que el persegueixin: a la seva novel·la anterior hi apareix el cas Millet i en aquesta s’endinsa al món de les falsificacions d’obres d’art.

Potser la impostura, la diferència entre l’autenticitat i la falsedat, l’engany... tot això em sedueix. Segurament la falsedat és un tema que em deu preocupar força. M’agrada molt Orson Welles, que té moltes pel·lícules que tracten sobre la impostura i la falsedat. Fins i tot va fer una pel·lícula sobre un falsificador [ F for fake ] i abans haviat fet de Falstaff a Campanades a mitjanit,que és el mateix. Però crec que això és la part exterior de la novel·la, és una estratègia: crec que he fet una trama d’investigació, semipolicíaca, per explicar dues històries d’amor, dues maneres d’entendre les relacions.

Els falsificadors solen ser presentats com personatges que tenen un talent innat per imitar d’una manera extraordinària l’estil d’un pintor determinat. En canvi, la falsificadora que apareix a la novel·la es vol reencarnar en l’artista. A més, aquesta és la trama que més sacseja l’afany de versemblança de tota la novel·la.

M’agradava fer aquest joc, a la manera de Woody Allen, de ficar-me en una altra època. Però això també forma part del que fan els novel·listes: escriure un llibre és també fer aquesta immersió. Dius que una de les trames sacseja la versemblança. I la resta? Totes les novel·les són mentida.

La novel·la té una part històrica, sobre l’intent de robatori del Guernica al pavelló espanyol de l’Exposició Universal del 1937. ¿S’ha hagut de documentar molt per escriure-ho?

M’he documentat poc. M’agrada més tirar del que intueixo que d’una documentació exhaustiva. Per començar, de documentació sobre la relació entre Joan Miró i Pablo Picasso, i els diàlegs que poguessin tenir, no n’he trobat enlloc. Sobre la manera de pensar de cadascun, sí, perquè el meu pare me’n parlava sovint, tot i que jo era força petit. Sobre la relació de Picasso i Miró, també. Tinc una noció que la competència entre ells existia i que Miró era un gran admirador de Picasso. Se sentia una mica deixeble seu, però a la vegada també pensava moltes vegades que l’havia superat, que havia inventat l’art abstracte, que tenia una cosa genial que Picasso no tenia. D’això es tradueix que el Guernica és una obra força convencional. Sense carregar-me’l, perquè és l’obra més famosa del món i estaria mal vist fer-ho, crec que la novel·la fa entendre que a El segador de Miró hi ha una tensió artística superior i més avançada. És una pura ficció que respecta la història de l’època.

Cap dels personatges del món de l’art que apareixen a la novel·la - una artista, una galerista i un professor universitari- són gaire íntegres. També hi un contrast entre l’art degenerat dels nazis i l’art actual, en què podria semblar que tot està permès. ¿Ha volgut posar el dit a la nafra dels excessos del món de l’art contemporani?

En parlo amb el mateix sentit que tota la novel·la: distingir el que és autèntic i el que és fals. Hi ha un moment en què perdem la diferència entre una cosa i l’altra. Per exemple, el que hi pot haver d’autèntic en l’obra de Damien Hirst, a qui li pinten els quadres, té uns límits molt estrets. Ara l’art ha deixat de ser el centre de la cultura. Aleshores, si l’art contemporani és autèntic, o no, no és un debat que em preocupi gaire. Però si volia dir alguna cosa amb aquesta novel·la és que l’autenticitat de Miró i el seu sentit de fer el que li dóna la gana, aquesta cosa una mica pagesa, s’ha perdut en l’art. Miró és l’últim gran pintor que fa realment el que sent.

A la novel·la, Picasso i Miró dialoguen sobre què suposa haver de fer una pintura per encàrrec. Què pensa del fet que alguns artistes treballin per als poders públics?

Aquest punt no se situa al centre de la novel·la, però sí que el Guernica respon a un encàrrec i, en canvi, penso que Miró se’n va sortir força més bé, va fer una obra lliure, tot i que també n’hi van encarregar. Els artistes moderns estan tot el dia fent encàrrecs: Barceló té molt de valor, però sense l’encàrrec oficial de la Catedral de Mallorca i la cúpula de les Nacions Unides, on va actuar amb certa prudència perquè li van encarregar i costava molts diners, no seria el mateix.