L'AMOR NO PASSA DE MODA
L'amor ens fa poderosos, ens blinda del món, ens fa construir un món propi, ens fa independents i alhora ens deixa indefensos. En qualsevol cas, ens fa avançar com a persones. No sabria dir cap a on, però l'amor forma part de l'aprenentatge de la vida. D'aquí que, des dels inicis, ja fos per explicar penes o bé alegries, hagi estat present en la literatura. Ja n'hem parlat arran d'algunes propostes narratives recents i avui hi tornem a causa d'un poemari. Manuel Forcano, amb Estàtues sense cap (Proa), ho fa a pit descobert, convidant el lector a una mena de fet i amagar pels socs i carrerons del Caire i altres ciutats del nord d'Àfrica, pel Nil, pel desert... Et llança versos com si fossin notes d'una flauta encantadora de serps. Amb els seus versos se t'emporta. T'embolica amb aromes d'espècies, però també amb fortor de sexe i amb llanguiment sentimental, amb fluixesa de postcoit. Forcano s'obre, se't mostra i et ve a dir: si t'interessa, segueix-me. Però si ho fas serà responsabilitat teva.
Aquest poemari amorós de luxe, volent semblar un recull de poemes d'amor, en realitat és un cant a l'enamorament, a l'alegria d'enamorar-se com a motor dels éssers humans des de l'antiguitat. I, per tant, acaba sent un repàs ciclotímic a totes les nostres angoixes vitals: la validesa del sentiment com a moneda (efímera) de canvi per anar per la vida i la memòria com a arma, ara poderosa, triomfadora de l'oblit (que és la mort); ara feble, torturadora del present. A casa nostra hi ha molts poetes. Forcano n'és un. Dels bons.
ELS VELLS CONTINUEN DE MODA
No fa gaire ens va sorprendre la història d'un avi de cent anys que s'escapava de la residència. Se n'anava amb una maleta farcida de diners mentre explicava la història de la seva vida, cosa que, indirectament, permetia fer un repàs una mica estrambòtic de la història del segle XX amb un somriure a la cara. Et seduïa, aquest iaio. Sobretot perquè tornava a posar en relleu la presència de la senectut en la vida literària. Ara Edicions 62 ens ofereix una peça d'alt voltatge centrada en una altra persona gran, apta només per als lectors de gran resistència. Es tracta de La dona a 1000 graus , de l'autor islandès Hallgrímur Helgason. La protagonista és una anciana de vuitanta anys. Som a l'any 2009 i viu en un garatge a Reykjavík, tota sola. Planifica la seva mort amb calma mentre fuma una cigarreta rere l'altra i alhora, també, fa un repàs de la seva vida, que també és la del segle XX però amb una incidència particular en la Segona Guerra Mundial i la seva relació amb els nazis. De fet, en guarda una granada de record que donarà molt de joc, sobretot al final de la novel·la.
Aquesta dona a mil graus (els necessaris per a la seva cremació) no té gaire a veure amb l'avi de cent anys de Jonas Jonasson. Fins i tot el seu humor és irònic, gairebé negre. La protagonista és dura, resistent, conscient del final de la vida i decidida a no passar sola el Nadal. I atenció, t'atrapa de manera inexorable malgrat no ser lacrimògena ni fàcil. Definitivament, els vells recuperen el seu lloc d'honor en el panorama literari.
