Kipling: un clàssic entre dos segles

Kipling: un clàssic entre dos segles Zoom

Rudyard Kipling va viure la meitat dels seus setanta anys al segle XIX i l’altre meitat al segle XX, i la seva obra és una mena de pont entre els dos segles: a mesura que es desenvolupa, els seus relats cobren densitat, i tot i que -per a bé i per a mal- la seva escriptura no arriba mai a l’espessor d’un Henry James, en certa manera hi trobem la seva empremta.

Kipling és encara el Nobel més precoç de la història -42 anys-, seguit de prop per Albert Camus, que en tenia 44 quan el va guanyar. Kipling va ser un escriptor molt prolífic, i és conegut sobretot per El llibre de la selva, una novel·la sorprenent i cruel per a qui només tingui la referència de l’adaptació de Disney; i sobretot, per a mi, per Capitans intrèpids, una obra que hauria de ser lectura obligatòria a la nostra malmesa secundària. Va escriure molta literatura infantil i nombrosos relats i poemes. Nascut a Bombai i mort a Londres, va aprendre l’indi abans que l’anglès i sempre va conservar la capacitat de pensar en tots dos idiomes. El seu fill gran va morir a la Primera Guerra Mundial lluitant per Anglaterra, de la qual sempre va ser un acèrrim defensor, tot i que a partir de la Guerra dels Bòers va començar a perdre la fe en la capacitat de Gran Bretanya de poder conservar el seu imperi. George Moore va dir d’ell que, després de Shakespeare, era l’únic autor anglès que escrivia amb tot el diccionari. Quan Borges va fer una antologia dels seus relats per a la seva Biblioteca personal, va escriure que havia rellegit un centenar de vegades els que havia triat. Exagerava, sens dubte, però no hi ha elogi més gran per a cap autor.

Potser no arribarem a llegir mai un centenar de vegades els quatre relats de Kipling que ara ens ofereix l’Editorial Males Herbes sota el títol de La millor història del món, i potser tampoc podrem apreciar si escrivia o no amb tot el diccionari, però el que sí que puc assegurar és que llegirem quatre relats extraordinaris, sorgits de la ploma d’un autor d’una inventiva prodigiosa i d’un domini de la narració que pocs han igualat, i que ho farem en una traducció de primera categoria signada per David Gálvez Casellas. Diria que un altre mèrit d’aquest volum és la tria dels relats, que, si bé no poden aspirar a representar els infinits matisos de Kipling, sí que ens el mostren en el seu vessant més realista -els dos primers- i en la representació d’ambients més fantàstics.

La literatura, enemiga de l’amor

El millor conte del món és una aguda reflexió sobre el talent literari, on un escriptor novell li va desgranant a un de veterà un relat extraordinari que, acabem descobrint, no és més que el record de les seves vides anteriors, primer com a esclau grec i després entre els skraelingjar, i on ens dibuixa la literatura com a filla de la memòria i enemiga de l’amor. El jardiner, el meu preferit, és la història d’una dona que travessa periòdicament el canal de la Mànega per anar al cementiri de Hagenzeele a portar flors als caiguts en la Primera Guerra Mundial en nom dels familiars que no hi poden anar. Però la dona amaga un secret que al final es converteix en un dels finals de conte més bonics i ambigus que recordo. I com que se m’ha acabat l’espai per parlar dels altres dos, Al final del trajecte i L’estranya cavalcada de Morrowbie Jukes -que vénen a ser dues visions de la mort: des de fora el primer i des de dins el segon- només puc subscriure les paraules de Vicenç Pagès Jordà a l’epíleg del volum: els relats de Kipling “no només ens interessen, sinó que ens captiven, ens atrapen, ens segresten”. No us perdeu aquest llibre: qui sap quantes vegades el rellegireu.