ELS LLIBRES I LES COSES

Joan Prim també fa anys aquest 2014

Joan Prim també fa anys aquest 2014 / ARA Zoom

Entre el tricentenari del 1714 i el centenari de la Mancomunitat, tenim el bicentenari del general Prim, la trajectòria del qual il·lustra bé la desorientació de les classes dirigents de Catalunya i Espanya durant el convuls segle XIX. Joan Prim representa bé la vocació frustrada de modernitzar l’Estat i d’encaixar-hi Catalunya: no va aconseguir ni una cosa ni l’altra, ni ell ni ningú, esclar. Així queda palès en la biografia breu, divulgativa, que ara li dedica Arnau Cònsul i que publica La Mansarda.

Tot just començar, ens dóna una clau sobre el baix to general peninsular. A Prim, que va arribar a ser president del govern espanyol, “sempre li va faltar una base educativa sòlida i, per exemple, la mala ortografia el va acompanyar tota la vida”. Va arribar al capdamunt de la vida política a través de la carrera militar, un carrera forjada en el camp de batalla, no en les acadèmies, on tampoc no està gens clar que hagués millorat gaire la seva formació. A causa dels diversos exilis, va ser, això sí -a diferència de molts coetanis-, un home de món, viatjat.

Abocat a la política espanyola, progressista (però ni de bon tros obrerista), acèrrim defensor d’una monarquia constitucional (no volia ni sentir a parlar del republicanisme), alhora feia gala d’una catalanitat espontània. Va portar amb aplom la doble fidelitat patriòtica. Per exemple: “ Tiene que declarar [ el Gobierno ] si han de estar los catalanes eternamente mandados como país conquistado, y cuando piensa volverles las garantías constitucionales. [...] Los catalanes, ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? ” Un altre exemple: “ Señora, el disgusto sería mío si al hablar públicamente en Reus me notaran dejo castellano ”. Ara bé, aquesta fidelitat als orígens no li va impedir exercir el trist honor de bombardejar Barcelona el 1843 per aixafar el tumult revolucionari de la Jamància. El seu relatiu progressisme era, doncs, d’ordre. I, com va demostrar a Puerto Rico, a més, racista. En fi, que al cap dels anys, després d’èxits militars i conspiracions vàries, va assolir la presidència del govern, on va tenir l’encert de posar a Hisenda Laureà Figuerola, que va fer la unió monetària estatal (la pesseta) i va frenar un enorme deute. Prim només va gaudir de disset mesos com a president: va morir assassinat a Madrid l’any 1870.