PERE ANTONI PONS

Insaciables i condemnats

Insaciables  i condemnats / GETTY IMAGES Zoom

A Germà gran, Lionel Shriver ofereix el retrat d’una clàssica família disfuncional, com tants n’hem llegit i tants n’hem vistos al cinema i la televisió de les últimes dècades. El toc de geni de la novel·la de Shriver és que els elements i els personatges de sempre són mostrats a través d’un filtre insòlit, tan original literàriament com útil a l’hora de tractar un dels aspectes més sensibles i truculents de l’actual societat occidental, especialment de la nord-americana. Aquest filtre és la patològica relació que els protagonistes tenen amb la salut, amb l’estètica i, sobretot, amb el menjar.

Presentada d’aquesta manera, Germà gran pot fer la impressió de ser, només, una tragicomèdia familiar calòricament friqui. En realitat, és una exhibició d’enginy i d’intel·ligència, entretinguda i angoixant, que explora els desficis de la gana i de la sacietat, de la compulsió i del plaer, del perill de l’èxit massa fàcil i de la conveniència del fracàs. “El sector de les dietes és l’únic negoci del món que obté beneficis tot i que fracassa en un 98% dels casos”. Aquesta és la cita que obre el llibre. Marca el terreny, minat de paradoxes i contrasentits, per on transitarà la novel·la.

Pandora Halfdanarson, la protagonista i narradora de Germà gran, té una vida benestant i ocupada, però monòtona i no gaire satisfactòria. Reparteix el seu temps entre la família i l’exitosa empresa de confecció de “ninos” que li ha donat fortuna i fama. No tot són flors i violes, esclar. El seu marit, en Fletcher, està obsessionat amb l’exercici físic, és un fanàtic de la dieta i un maniàtic de la salut, i això, a ella, la inquieta, perquè ja ha fet els 40 i arrossega un cert sobrepès. A més, no acaba d’entendre’s amb els seus fillastres, una nena sensible i apocada i un adolescent arrogant i insolent. La Pandora expia els seus dimonis a través dels ninos, “que turmenten la gent repetint-li els seus defectes” i que estan personalitzats segons les demandes de cada client.

Tot fa un tomb radical en la vida de la Pandora quan el seu germà gran, l’Edison, s’instal·la a casa seva. Des de sempre ella havia sentit veneració per ell: pianista de jazz, guapo, reconegut, que ha fet concerts arreu del món... Però ara que s’ha convertit en una desferra anímica, en “un tòtem de l’excés” que pesa 174 quilos, la seva presència només és una font de conflictes. La Pandora se sent impel·lida a provar de salvar-lo, sacrificant si cal el seu matrimoni i sotmetent-se a la tirania dels vincles de sang.

Devorar un pastís de xocolata

A partir d’aquest argument, narrat amb una vivor i una veritat que tant poden ser commovedores com repugnants -un parell d’escenes, una dins un bany i l’altra dins una cuina, són fabulosament fastigoses-, Shriver posa sobre la taula la dimensió existencial que hi ha darrere el problema de la gana compulsiva i l’obesitat. “No era que el menjar fos tan meravellós -no ho era-, sinó que res no era meravellós”, conclou la narradora, explicitant que l’addicció al menjar és una manera fallida de sadollar alguna cosa molt més buida que l’estómac. No és casual que l’escenari de la novel·la sigui una ciutat d’Iowa, estat rural i conservador que la crisi i la manca d’expectatives han convertit en un niu de ionquis a la metamfetamina.

Escrita en una prosa rica, directa i reflexiva, Germà gran seria una magnífica novel·la, si no fos per l’última part. Són, només, 19 pàgines. Però dibuixen un gir argumental innecessari i absurd, que fa malbé tot el que hem llegit i que converteix la novel·la en una vulgar autoteràpia feta a través de mentides. És un final tan estúpid com devorar un pastís de xocolata per celebrar que has aconseguit completar un any de dieta estricta.