‘LEMON INCEST’

L’editorial Anagrama, en poc més de dos mesos, ens ha donat un parell de novel·les curtes sobre l’incest, la darrera de les quals en flamant versió catalana de la nova col·lecció. Parlem de ¡Ponte, mesita!, d’Anne Serre, i Una setmana de vacances, de Christine Angot. D’aquestes dues novel·les, la primera et fa una interessant reflexió en forma de faula: ¿pot una família, pare i mare, viure una vida sexual oberta, joiosa, intensa, que inclou les filles adolescents i altres subjectes actius sense pagar-ne un preu, més tard o més d’hora? No els direm la resposta, però arriba només després de 69 pàgines. Una setmana de vacances és molt més atractiva i impactant com a artefacte literari. És com un esquitx, com una escopinada, com una feix de llum que t’enlluerna intensament durant uns quants segons. Després, et cal una mica de temps per rumiar amb calma què t’ha passat i recuperar-te’n.

La novel·leta, com totes les que descriuen detalladament actes sexuals, parteix del fet que és impossible fer-ho a bon ritme. El lector es perd amb tanta cama dreta que ara es posa aquí, llengua que llepa allà, dits que penetren no sé on… Però això és un mal menor perquè el missatge de l’autora t’arriba clar i net. I, per tant, és tot un èxit. Hi veus una relació de domini ferotge en què finalment destaca el gran egoisme de l’un i l’opció de deixar-se fer de l’altra (se suposa que una adolescent), sense recursos per defensar-se si no és el refugi en el propi món interior. El pare, sexualment molt actiu, ordena, i la filla, submisa, obeeix sense dir ni piu. I, quan intenta dir alguna cosa, l’altre (que no para de manifestar que se l’estima tant i tant, quan en realitat l’únic que vol és follar-se-la) no l’escolta. Un llamp de crua realitat en forma d’extraordinari flaix literari.

UNA CASA DE FILLS DE PUTA

Sabem que Una setmana de vacances està situada el novembre del 1975 perquè la noia, en els pocs moments que el seu pare no se la vol fer, llegeix els titulars del diari que l’home llegeix. Una de les notícies és la mort de Franco, però l’altra és que Émile Ajar, amb La vida al davant, guanya el premi Goncourt. I vet aquí que una de les novetats d’aquests dies és la celebració del centenari de Romain Gary (Ajar és el pseudònim amb què es va presentar al premi) amb la recuperació, amb traducció revisada de Jordi Martín Lloret, de la versió catalana. La publica Angle i cal agrair-l’hi. Es tracta d’una gran novel·la, impressionant, amb personatges inoblidables. Passa a París, a principis dels 70, pràcticament tota en una escala d’un barri multiracial i multireligiós. En un dels pisos, hi ha una jueva que es fa càrrec dels “fills de putes”. La història, senzilla, directa, l’explica un dels nens, que no sap ben bé l’edat que té. Vet aquí una història de marginats, supervivència i solidaritat, absolutament vitalista. Són els ulls fatalistes d’un nen, en una edat en què totes les veritats són absolutes per més que no sàpiguen res, que comprèn que per sobreviure has d’estimar. I, atenció, també entén que una vida és digna quan té una bona mort. No se la perdin.