Els nous líders del PSOE volen reeditar el tàndem González/Guerra. L’un, Sánchez, fa de guapo amable que intenta seduir. L’altre, Luena, les aboca pel broc gros per engrescar la parròquia espanyolista. El seu últim estirabot va ser dir que Mas sembla un zombi i “se le ha ido la olla ”, una frase gens fàcil de traduir.

Els mitjans n’han donat tres versions: (1) “Se li ha anat l’olla”, (2) “Se n’hi ha anat l’olla” i (3) “Se li n’ha anat l’olla”. La (1) podem descartar-la perquè conté un greu castellanisme. Parteix d’“Anar-se l’olla a algú” i, en català, les coses no “es van” sinó que “se’n van”.

La (2) és la triada, erròniament, per la majoria de mitjans (inclòs l’ARA d’entrada). L’estàndard, seguint la llengua oral majoritària, tendeix a convertir la forma normativa li’n en n’hi : “Dóna 3 llibres al Joan”, “Dóna-n’hi 3”. Es tracta d’una inversió semblant a la que fa del valencià li’l el l’hi del central.

Però això passa quan li és OI i en OD, no pas -com és el cas- quan li és OI i en forma part d’un verb pronominal ( anar-se’n ). Aquest en forma un bloc amb anar-se i no es pot alterar interactuant amb un li sintàcticament lliure. “Se n’hi ha anat l’olla” només seria correcte per dir que l’olla en qüestió se n’ha anat a algun lloc. L’hi, aquí, només pot ser locatiu.

Paradoxament, la frase correctaés (3). I dic paradoxalment, perquè no la diu ningú. Sí que diem “Se li’n va l’olla”. I és que quan un en va precedit d’un li i seguit d’un verb començat en vocal, manté oralment la seva vocal com a coixí fonètic. Diríem, més aviat, “Se li en ha anat l’olla”.

Filant més prim, podríem dir que cap versió no és correcta, que hem de dir “Se n’ha anat de l’olla”, que és la frase que recull el mai prou elogiat Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal.

Ara bé, l’Espinal sí que recull “Anar-se-li’n la bola” i “Anar-se-li’n la perola”, de sentit semblant i que, pel tot el que ja hem dit, tenen un li’n que no pot ser n’hi.