MINÚCIES
JORDI LLOVET

‘Peius’ Gener

‘Peius’ Gener / RUTH MARIGOT Zoom

Pompeu, o Pompeius Gener, àlies Peius, va ser un dels personatges més pintorescos i estrambòtics de la Catalunya del canvi de segle XIX al XX. Si el qualifiquem així és que s’ho mereixia de debò, envoltat com estava de personatges extravagants -vet aquí una extravagància que s’ha perdut, i tothom s’ha posat ara la mar de seriós; i els que pretenen fer un humor estripat, com Dolors Miquel als premis Ciutat de Barcelona, blasfemen. Mare meva!

En Peius va estudiar farmàcia i ciències naturals, va acabar la formació a l’estranger, i es va adscriure als corrents del positivisme francès, fins al punt d’aconseguir que el seu llibre La mort et le diable (1880) fos prologat per Littré, del qual parlarem dissabte vinent. D’en Peius Gener se n’explicaven tantes, que els seus amics, un cop ell sebollit, li van publicar a títol pòstum un llibret de meravella, Coses d’en Peius, farcit de “records anecdòtics, seriosos i humorístics”, escrit per ell mateix.

Al capítol Els meus descobriments científics -no en consta cap, per cert, als annals de la història de la ciència-, en Peius deia haver descobert que les sals anomenades thorium i lirconium, en llur estat de nitrats, no eren lluminoses, i si ho eren era a causa de certes impureses que els acompanyaven i d’altres nitrats que, en ser reduïts a òxids per la incineració, produïen una llum més o menys viva. En Peius estava content com un gínjol a causa del seu descobriment, però aquestes propietats dels components esmentats ja les havia descobert feia molts anys el físic Robert Bunsen, pare de l’actual encenedor.

En una altra ocasió es va posar en contacte amb William Krookes, químic i físic anglès, perquè li expliqués com passaria que, segons deia el britànic, “vindria un dia que un medicament posat dins d’un pot d’una farmàcia de Londres podria curar o modificar el curs d’una malaltia d’un malalt que es trobés a Manchester”. Pompeu Gener hi afegeix que tal asseveració li va valer, a Krookes, “que se’l tractés de boig o esbojarrat pels seus compatricis”. El que en Peius no va afirmar mai és que, posats a compartir aquesta mena de teories, ell mateix havia de ser titllat d’esbojarrat i boig: ho era. Al capítol La meva neurastènia, en Peius afirmava que a París se li havien obert totes les portes del món científic i literari, però que, en tornar a Barcelona, es va trobar “amb el desengany més desconsolador”.

Pobre amic Peius! Quin geni del país! Com us enyorem a vós, en Rusiñol, en Casas, en Francesc Pujols i tots els eixelebrats que Catalunya solia donar per llei de naturalesa!