JOAQUIM ARMENGOL

Gaziel, o “la vida és un gran joc d’atzar”

És tan saborosa l’escriptura de Gaziel (pseudònim d’Agustí Calvet i Pascual, 1887-1964) que la reedició de les seves memòries Tots els camins duen a Roma és una notícia literària de primer ordre. Les coses d’en Gaziel tenen un valor excepcional i no dubto de qualificar-lo d’escriptor europeu extraordinari, tant com pugui ser-ho un Zweig, per exemple. A diferència d’aquest, en Gaziel, d’alguna manera, ens palpa profundament. I no només per l’òbvia proximitat sentimental, sinó pel desplegament d’una personalitat rica i complexa que trasllueix un panteix profund, malgrat tenir un enjogassat talent literari, irònic i cristal·lí. Potser aquest sentiment li ve d’un absurd que li va pessigar l’ànima tota la vida: el d’intentar comprendre Catalunya i la seva gent. O sigui, mirar d’entendre la tràgica història del país. Això també traspua en aquestes memòries sensacionals, escrites al final de la vida, però que només arriben fins al 1914, quan la primera Gran Guerra ho esfondra tot. Tot, excepte l’autor, que vola per damunt de tothom i totes les coses.

Aquestes memòries apassionants no són altra cosa que la crònica d’un destí, el del Gaziel interior, que es desdobla i corre en paral·lel al destí històric de Catalunya i Europa. Per tant, també és el relat d’un destí convertit en història, i l’evidència cruel de la inutilitat de conèixer-la. I és que Gaziel estava aclaparat per la incertesa, un estat constant que li produïa autèntica basarda. ¿I què s’ha de fer davant una condició vital en què l’eventualitat fa i desfà petant-se de riure a la vostra cara? Viure en l’angoixa d’estar a les mans d’aquest poder fatídic que revela la petitesa humana fa veure que “la vida es presenta a la immensa majoria dels homes com un gran joc d’atzar”. Certament, el destí d’en Gaziel és el d’un jove intel·lectual, fill d’una família benestant burgesa, que somia dedicar-se a la investigació i a la docència al servei de la cultura catalana (sempre hi va estar, malgrat que a alguns els pesi), però que l’auguri el porta insospitadament a convertir-se, d’un dia per l’altre, en periodista. De fet, en el periodista més conegut i suplantat de l’Amèrica del Sud i d’Espanya. I més endavant, en director de La Vanguardia, un diari, com molt bé sap tothom, pensat i escrit en castellà.

Veure com s’acaba el món

Tot això ho trobareu en aquestes impagables i delicioses memòries, però també l’atemptat contra la vida del famós Martínez Campos; la rigorosa i aspra descripció dels col·legis jesuïtes on van entaforar-lo els pares, barreja de noviciat i de caserna; els jocs infantils; el retrat de professors inoblidables i tronats; l’òpera i Maria Barrientos; el passeig de Gràcia amb la quotidiana desfilada del ballet social; el fabulós enterrament de mossèn Cinto a Montjuïc; la coneixença de Cambó i Maragall; la pèrdua de les colònies; la universitat llorda; la vocació literària; la fugida i conquesta de París amb dos amics; la topada amb D’Ors; l’anada a Madrid amb les seves tertúlies mítiques; l’haixix; Amadeo Vives; els viatges a Segòvia, Andalusia i Tànger, la Guerra del Marroc i la Setmana Tràgica... Una mostra del desgavell general del país, on Gaziel diu: “Més que res, fou l’estat estrambòtic que es produí durant quatre o cinc dies en una gran ciutat carregada d’explosius, pel fet de la falta -absoluta i simultània- del poder constituït i de la força revolucionària. Així que l’estament militar rebé l’ordre d’intervenir i reparar aquella doble ensulsiada, s’acabà tot”. I Lerroux, el burgès disfressat de revolucionari; l’amor encès amb una ballarina de cabaret, la guerra i la seva entrada en el món dels diaris, un fet transcendental que potser resulta d’aquestes paraules: “Veure com s’acabarà el món sempre ha estat, per a mi, l’ideal de la curiositat màxima”.

Gaziel és el nom que els comentaristes àrabs i medievals de Plató donaven al famós daimon socràtic, una mena de llum que inspirava el filòsof, el misteri d’una veu interior que li deia què s’havia de fer i què no. Un pseudònim que es va empescar el jove Calvet quan era a París i havia d’enviar la seva primera crònica a La veu de Catalunya. Però tot això, millor que ho descobriu vosaltres mateixos en aquestes pàgines memorables.

Més continguts de llegim