MINÚCIES
JORDI LLOVET

Gaudí

Gaudí / WIKIPEDIA Zoom

El regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, va expressar la setmana passada que la basílica del Pseudo-Gaudí -com hi ha un Pseudo-Longí, un Pseudo-Dionís, i fins i tot un Pseudo-Aristòtil; això passa a les millors famílies- era una “mona de Pasqua gegantina”. Mòdol va puntualitzar que no estava contra Gaudí, sinó ben al contrari, però que aquell edifici expiatori, tal com s’ha anat construint d’ençà que els japonesos van quedar-ne embadalits, no tenia res a veure amb els propòsits de l’arquitecte i era, per tant, un frau arquitectònic.

L’opinió particular de qui signa aquest article és que el conjunt de l’obra de Gaudí és un deliri fenomenal, tot i que accepta que les solucions mecàniques de la seva arquitectura són pròpiament genials. Uns quants edificis li resulten agradables de mirar -d’emprar, quasi cap-, i d’altres li produeixen el mateix malestar cultural que van produir-li a tota la generació noucentista. Esclar que els noucentistes, per tant d’amor a les formes rectangulars i neoclàssiques, també van tenir el deliri d’ensulsiar l’esbudellada muntanya de Montserrat -previ estalvi de les vides dels monjos- i retallar la muntanya del Montseny fins a donar-li una forma perfectament cúbica, visible des de tot el país.

Però la Sagrada Família és una altra cosa. Va començar sent neogòtica, i ha acabat sent un dels pastiches més monumentals i més kitsch de l’arquitectura mundial. Ara quatre torres originals, després quatre torres deturpades per les escultures de Subirachs -tan irrellevants, o més, que les escultures cursis de la primera façana construïda-, i després una gran follia imparable, amb una nau amb uns vitralls puerils i unes columnes amb uns semàfors incorporats, dedicats als evangelistes, amb unes figures -els símbols iconogràfics de cada un d’ells- que fan pensar en un Halloween permanent. Tot plegat, pastisseria de la més refistolada: ni el millor pastisser de Barcelona no seria capaç de fer-vos per Pasqua una mona tan absolutament desvariada com aquella fàbrica.

Quan jo era petit, unes noietes virginals demanaven, amb una guardiola a la mà, almoines per continuar aquest despropòsit. El pare preguntava: “¿És per acabar la Sagrada Família o per enderrocar-la?” Li deien: “I ara, senyor! És per acabar-la”. I mon pare passava de llarg, amablement.

Daniel Mòdol: sàpiga que no està sol. Hi ha molta gent, a Barcelona, ciutat tradicionalment endreçada i amiga de les composicions reglades, que no suporta aquell temple. I ara, a sobre, resulta que ni els bons cristians -per a qui va ser planejada- poden entrar-hi a sentir missa si no paguen l’entrada. ¿I volem que Barcelona tingui un turisme refinat? Sigui lloat Déu Nostre Senyor!