L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Fortament, Ford

Richard Ford ha passat per Barcelona promocionant el seu nou llibre, Francament, Frank (Empúries / Anagrama, 2015, traducció catalana de Marc Rubió). És un home captivador, el paradigma de nord-americà blanc conscient de la història del seu país i alhora, també, que els pecats originals amb què neixen són difícils, per no dir impossibles, de netejar. Per això diu que li agrada molt el seu país, els Estats Units, però que cada vegada li agrada menys. És llàstima que entre nosaltres la majoria de la gent el conegui pels seus darrers grans llibres, com El Dia de la Independència i Canadà. Els qui en som seguidors entusiastes ens hem fet grans amb ell al llarg dels darrers trenta anys. Anagrama, per variar, el va introduir en castellà i ha continuat fins ara. En català va fer-ho Columna, en els seus començaments, a finals dels 80 quan va arriscar-se amb una de les novel·les de referència de Ford, El cronista d’esports, en què introdueix el personatge de Frank Bascombe, que acabem de retrobar ara amb els quatre magnífics relats de Francament, Frank. Ford, a diferència d’altres autors nord-americans de la seva generació, carrega amb el pecat del seu país, sense, per exemple, la protecció de la ironia. Alhora, però, és vital, sentimental i intensament humà.

‘SANDY’ VA ARRIBAR MASSA AMUNT

A Francament, Frank, tal com s’esdevé a Incendios (1990), La última oportunidad (1981) i El cronista d’esports (1986), hi ha un intent de reflexionar i dur a un pla objectiu les ruptures personals i familiars, lligades en el cas de l’últim llibre amb el fet concret simbòlic de les destrosses de tota mena provocades per l’huracà Sandy el 2012 i la introducció a la reflexió sobre el fet de com viure la vida al caire dels 70 anys. Hi ha massa dolor, a l’entorn, i el protagonista, tal com fa no pas ara sinó al llarg de totes les històries que Ford ens ha regalat, ho encara amb diverses proteccions: l’amor, i un distanciament aparent perquè és un escèptic sentimental compromès amb els personatges. I, tot i semblar el contrari, dóna un missatge sòlid de confiança en la humanitat. Tal com deia el mestre Joan Fuster: “L’escèptic, i només l’escèptic, és sensible al temps, a la història, a l’irrepetible, al concret…” ( Diccionari per a ociosos, “Escepticisme”).