ELS LLIBRES I LES COSES

La Ferrara de Giorgio Bassani, altre cop

La Ferrara de Giorgio Bassani, altre cop / DUCCIO 55 Zoom

Als que ja coneixeu El jardí dels Finzi-Contini, la gran novel·la de Giorgio Bassani, la lectura d’ Intramuros (a Acantilado, en traducció de Juan A. Méndez), us semblarà un retorn familiar a la mítica ciutat de l’autor. De nou passejareu pels carrers i les avingudes de Ferrara, tot i que aquest cop l’ambient es fa més sòrdid, a cavall entre els temps de la guerra i els de la primera postguerra. Primer l’antisemitisme s’ha fet més asfixiant i després la seva taca segueix ofegant massa vides. Bassani penetra amb detall en aquesta atmosfera d’un món perdut, d’una memòria problemàtica, d’uns personatges desubicats, extraviats en el seu laberint, que no s’adapten a la pau i l’alliberament, a la suposada edat feliç de la democràcia. ¿Es pot oblidar tan fàcilment?

En les històries que formen aquest llibre és com si Bassani hagués estat rebuscant el record exacte, la clau de volta de la pròpia identitat, el seu univers de joventut. No en trobarà l’essència fins a El jardí..., on decanta tota la saviesa literària i personal acumulada pels anys. A Intramuros encara està en plena recerca, com si reconstruís un trencaclosques. Però les peces no li acaben d’encaixar. Les deixa damunt el tauler, reposant, cadascuna amb la seva enigmàtica forma. El desencaix és global -el puzzle de Ferrara resta incomplet- i alhora particular: els protagonistes no se’n surten, atrapats en una melancòlica infelicitat. Hi ha un aire de tristor, resignació, impotència. Les coses van anar com van anar, i van anar malament. I no tenen per què anar bé.

Només un apunt: la història de Geo Josz, l’únic supervivent de Buchenwald dels 183 jueus ferraresos deportats el 1943. Quan torna el 1945, ningú no l’espera. La seva mera presència incomoda. La casa familiar havia estat ocupada pel Fascio i ara hi té la seu l’Associació de Partisans. Li deixen una habitació, d’on no surt gairebé mai. Ell ha vist l’infern de Dante. I no creu en el paradís que els nous temps proclamen. Acaba sent una ombra que ningú vol veure, fins a desaparèixer.

I després hi ha aquella tràgica nit del 15 de desembre del 1943, la de l’afusellament d’onze innocents a la plaça pública. Una vergonya per a la ciutat. Un malson que cinc anys després es va saldar, judicialment, sense culpables. Creu i ratlla. Si no fos per Bassani...