MARTA PESSAR-RODONA

Entrevistes impossibles?

Segurament, cal recordar per als lectors corrents que Mercè Rodoreda (1908-1983) va llegar el seu patrimoni intel·lectual -o cultural, si volem- a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), institució creada el 1907 de la qual mai va ser membre electa. Sortosament, afegim, pel que fa al gest hereditari de l'autora. Un llegat que vam conèixer, en general, just quan ella va morir a Girona aquell 13 d'abril de 1983. Feta aquesta prèvia, no és gens rar que avui existeixi una fundació amb el seu nom i amb seu a l'IEC, que ha publicat una sèrie de volums com el present, apropant-nos, per exemple, les quatre primeres novel·les seves dels anys 30, que la mateixa Rodoreda va bandejar de la seva bibliografia i que, això no obstant, són d'utilitat per a rodoredianes de tota mena. Un volum, el present, que la mateixa Fundació fa coincidir en any de publicació amb l'obra de Barbara Luczak, Espai i memòria. Barcelona en la novel·la catalana contemporània , estudi que inclou, a més de Rodoreda, Blai Bonet, Terenci Moix, Carme Riera i Maria Barbal.

Pel que fa al volum que avui ens ocupa, el curador, que en incursions rodoredianes anteriors s'ha distingit per una gran imaginació que, a vegades, cal posar en dubte (com a Mercè Rodoreda. Autoretrat ), divideix el volum cronològicament, del 1966 al 1982, amb un darrer apartat, curiosament el tretzè, "Entrevistes no datades o d'aparició pòstuma". Un criteri, el cronològic, sempre respectable. Avançant-nos direm que des de la primera i paradigmàtica entrevista, la de Baltasar Porcel a Serra d'Or (1966), fins a la darrera, si algú dubtava que la persona que hi havia darrere l'escriptora era una tímida patològica, esvanirà tots els dubtes sobre aquest tema. La pregunta inquietant és: ¿també era així aquella jove moderna de Barcelona dels anys 30 del segle passat? Plana el fantasma-o ens plana a nosaltres- de les vexacions que va patir a càrrec de molts dels seus col·legues en l'exili republicà a partir del 1939. Queda dit. Amb aquestes entrevistes tampoc ningú no dubtarà de la intel·ligència de l'autora, de la seva professionalitat: "Una de les coses més difícils és escriure amb una gran simplicitat".

Un dels interessos del volum és palesar que, a partir d'entrevistes, és impossible muntar un autoretrat. La mateixa Rodoreda fa ballar, per exemple, els anys d'exili que va passar a Llemotges o a Bordeus. Testimonis presencials de dues de les entrevistes que apareixen al volum, la d'Agustí Pons (1979) i la de Soledad Alameda (1980), el que se'ns fa estrany és que no situés aquelles estades al segle XVII, posem per cas, tal era el seu nerviosisme, la seva por, la seva timidesa patològica. La primera, a la feia poc estrenada casa de Romanyà de la Selva, es va saldar amb una glaçonera de vidre que li va lliscar de les mans i es va convertir en una mena de mirall trencat; la segona, amb pauses constants que l'hàbil entrevistadora va creure oportú de fer perquè, segons ella, la veia patir massa! L'entrevista va durar tot un matí al hall-bar d'un hotel madrileny. El resultat, però, va ser una projecció espanyola de l'autora extraordinària. Ho testimoniem.

Tot amb tot, aquest volum aixecarà les mateixes preguntes que han fet d'altres obres. Per què no va rectificar mai la data de naixença després de la quarta novel·la, Crim ? És a dir, 1909, quan havia nascut el 1908. I aquest és tan sols un exemple, que el curador corregeix entre claudàtors, excepte quan l'entrevistador parla que Rodoreda va néixer l'any de la Setmana Tràgica! També els lectors hi trobaran dues respostes rodoredianes indubtables. Ens referim a l'aposta pels seus col·legues i també, com ella als anys 30, entrevistadors: els narradors Baltasar Porcel i Montserrat Roig. Cadascú que en tregui les conclusions que vulgui. L'impossible a vegades és possible i per més que en tot el volum mai no parla directament ni del seu marit, ni del fill, ni del seu company des de 1939, la tenim i, com sempre, l'admirem i no pas per habitud.