BarcelonaLa californiana Emma Cline (Sonoma, 1989) s’ha col·locat a l’ull de l’huracà de les novetats editorials gràcies a la versió lliure del dia a dia de les noies que formaven part de la secta de Charles Manson a finals de la dècada dels60. Random House li va pagar dos milions de dòlars d’avançament a finals del 2014, poc després que Cline hagués acabat l’últim curs d’escriptura creativa a la Universitat de Colúmbia i hagués començat a treballar a la secció de ficció de la revista The New Yorker. Les noies ha sigut publicada per Anagrama en català.

Deus ser una de les poques persones de la meva generació que ja s’ha pogut retirar.

No m’he retirat! [Riu.] Ara em dedico a escriure a temps complet. De moment ho puc fer, però no sé si sempre serà així.

Quina és la teva rutina de treball?

Aquest últim any ha sigut una mica estrany amb la preparació del llançament de Les noies, i ara amb la promoció. Quan l’estava escrivint vaig passar tot l’estiu tancada en una caseta minúscula al pati d’una amiga. Llavors escrivia sis hores al dia. Ara, quan m’hi puc posar, escric quatre hores, i l’endemà reescric la feina del dia anterior.

No ets gaire disciplinada?

Podria ser una autora més disciplinada. De moment no ha sigut així.

¿És veritat que hauries pogut ser actriu?

Sí. Vaig actuar en una TV movie i un curtmetratge quan encara era una nena. No va ser una experiència gaire positiva. Recordo que tot tenia a veure amb la meva imatge, i que els papers que m’oferien sempre eren clixés. Tot això va accelerar la meva percepció de l’objectualització de la dona.

A Les noies hi ha passatges en què abordes la violència sexual, com ara aquell en què un noi demana a la seva parella que li ensenyi els pits a un amic seu.

Quan escric no penso les escenes prèviament. No hi ha una intenció clara de mostrar això o allò. La imatge que em ve al cap és el més important. Aquesta escena en concret em semblava carregada d’una energia molt especial i fosca. Si la comparem amb les escenes de violència real de la resta del llibre pot semblar no gaire forta, però a mi m’impressiona.

És una escena que parla de la vulnerabilitat de les dones.

L’Evie, la protagonista de la novel·la, intenta ficar-s’hi i dir als nois que això que volen fer no està bé, però la Sasha se la treu de sobre, dient-li que ensenyar els pits tampoc no és gran cosa.

Llegint el llibre tens una sensació constant d’incomoditat. L’Evie descobreix el grup de noies que viuen amb en Russell en una comuna. Un dia envia l’Evie i la Suzanne a casa d’un músic, en Mitch, perquè se n’hi vagin al llit.

En els capítols més sexuals del llibre no volia ser gaire lasciva, però alhora volia sonar visceral, real i directa. Trobar l’equilibri entre aquests dos extrems era complicat. Quan fa el ménage à trois amb en Mitch i la Suzanne, l’Evie està tenint una experiència molt física però alhora el seu cap està lluny dels fets.

El que fa que l’Evie s’apunti a la secta d’en Russell és la fascinació per la Suzanne. Hi ha una atracció sexual entre elles...

La seva relació té un component sexual. Sens dubte. La seva amistat és eròtica, però no crec que ni l’una ni l’altra pensin que són lesbianes.

La novel·la explora el desig de la protagonista. ¿Hauria sigut gaire diferent, si l’hagués escrit un home?

Crec que sí. Em costa generalitzar sobre aquests aspectes, perquè en realitat qualsevol autor o autora té la seva manera singular d’aproximar-se als temes dels seus llibres. En el meu cas, vaig voler que l’Evie descrigués el desig i el sexe des de molt endins, tot i que de vegades se sent alienada i és capaç d’observar-se gairebé en tercera persona. Per a un home, l’experiència sexual no és tan autoconscient, és més física.

Les noies s’ha venut com un llibre sobre l’entorn de Charles Manson.

El que a mi m’interessava era la trama emocional. Al meu llibre ningú no aprèn res ni va a millor. Els assassinats de la secta d’en Russell queden en un segon pla, però marquen tota la vida de l’Evie. Poques pàgines després de començar la novel·la ja saps qui ha matat a qui. És un llibre descriptiu, on el ritme és fonamental.

Pot fer pensar en Les verges suïcides, de Jeffrey Eugenides.

Ha sigut una influència important. També El mar, de John Banville. Això en el camp estilístic. Pel que fa a la història, la vaig escriure des de la nostàlgia. Feia poc que m’havia traslladat a Nova York i no podia deixar de pensar en Califòrnia, casa meva.