Don Delillo: “L’escriptura és una forma d’allargar la pròpia vida”

Cero K planteja una hipòtesi ambiciosa, treballada amb la profunditat habitual en l’autor nord-americà: ¿és lícit criogenitzar cossos humans per intentar despertar-los més endavant, quan els avenços científics ho permetin?

01. EL NORD-AMERICÀ GAIREBÉ MAI ES DEIXA FER FOTOS. AL FESTIVAL DE CANES, DURANT LA PRESENTACIÓ DE L’ADAPTACIÓ CINEMATOGRÀFICA DE ‘KOSMOPOLIS’ VA FER UNA EXCEPCIÓ.  02. UNA DE LES PECULIARS TARGETES DE VISITA DE DON DELILLO. / EFE FERRAN FORNÉ Zoom

Don DeLillo és afable i educat, però sempre manté una distància que costa de superar. En aquest sentit, comparteix la cerebralitat amb els seus personatges, que sovint parlen com si fossin filòsofs, místics o publicistes. Cero K planteja una hipòtesi ambiciosa, treballada amb la profunditat habitual en l’autor nord-americà: ¿és lícit criogenitzar cossos humans per intentar despertar-los més endavant, quan els avenços científics ho permetin? “La ciència i la tecnologia estan enfocades a investigar idees que no han sigut plantejades amb anterioritat en la història -diu l’escriptor, que dimecres va participar en la programació contínua del festival Kosmopolis del CCCB-. En el cas que ens ocupa, la ciència es planteja ampliar la vida. ¿Hem de morir perquè sempre ha sigut així? Els científics malden per trobar les eines que els permetin eixamplar els límits de la vida”.

El narrador de Cero K és Jeffrey Lockhart, un home de 32 anys que sempre s’ha dedicat a “feines relacionades amb l’economia pràcticament impossibles de definir”. A l’inici de la novel·la, en Jeff arriba a un centre perdut enmig del desert del Kirguizistan dirigit pel seu pare, el multimilionari Ross Lockhart. L’home és un dels principals inversors en criogenització, una tècnica que permet congelar les persones a la temperatura de zero graus Kelvin, origen del títol del llibre. En Ross pretén que la seva dona actual, madrastra d’en Jeff, sigui criogenitzada poc abans de morir. “El nucli de la novel·la és que el pare d’en Jeffrey es presenta com a voluntari per entrar en una de les càpsules -diu-. La seva posició és morir voluntàriament per ressuscitar al cap d’un temps, quan la ciència ho faci possible”.

DeLillo ha dedicat els quatre últims anys de la seva vida creativa a “la llengua i els personatges” de Cero K. És per aquest motiu que encara els té tan presents i en parla amb un punt d’empatia. “En Jeff se sent revoltat contra el pare, i això li condiciona la vida -admet-. D’alguna manera és un home perdut, però s’enamora d’una dona amb un fill adoptat, i això li permet recuperar la motivació. Aquesta relació, però, està predestinada a acabar-se. Al final del llibre, el personatge continua caminant pels carrers de Manhattan, observant la gent i les coses ordinàries, donant-los un enfocament que jo considero especial”.

Escriure vol dir pensar

La mort ha estat molt present en la producció novel·lística de Don DeLillo. El 1985 va publicar Ruido de fondo, en què la dona d’un professor universitari se sotmetia a un tractament experimental per superar la por a la mort. Tres anys després, a Libra donava una visió alternativa de l’assassinat del president Kennedy, centrant-se en la vida de Lee Harvey Oswald. A L’home del salt reflexionava sobre els atemptats de l’11 de setembre del 2001 a partir d’un advocat que escapava de la mort. Detallava els traumes que arrossegava a partir d’aquell moment.

“Moltes de les meves novel·les abracen la idea de la mort, però no ho faig de manera conscient -diu l’autor abans de recordar una de les idees que ha vehiculat al llarg dels anys-. Escriure és una forma concentrada de pensar. La interrelació entre pensament i llengua és misteriosa però profunda. Quan escric només sento que formo part de la pàgina. Encara faig servir màquina d’escriure. Escric un paràgraf, sigui de set o de setze línies, i un cop l’acabo canvio de pàgina. Aquest mètode va ser molt important per a mi des que el vaig començar a fer servir a principis de la dècada dels 80. Em va convertir en un escriptor diferent: em feia parar atenció a la llengua que feia servir, a la disposició que les paraules prenien a la pàgina”. Per a Cero K, que té poc més de 300 pàgines, DeLillo va arribar a produir un esborrany que en tenia més de mil. “És un llibre que m’ha costat més esforç d’escriure que si l’hagués fet 20 anys enrere, potser perquè sóc més vell -assegura-. No tinc intenció de deixar la literatura, però ara he de trobar una idea i uns personatges que valguin la pena”.

Elogi de la màquina d’escriure

DeLillo insisteix que ell no té “grans idees al cap” i que part del seu secret creatiu es deu a no haver canviat la màquina d’escriure per l’ordinador. “Sovint vaig prement tecles sense saber què estic escrivint exactament”, diu. El nord-americà reconeix que més enllà del control sobre el que escriu aspira a deixar-se portar: “La màquina d’escriure que faig servir és de segona mà. La vaig comprar l’any 1975. És molt vella i sorollosa i depenc d’ella per continuar viu. L’escriptura és una forma d’allargar la vida”.

La primera part de Cero K transcorre íntegrament al centre de criogenització, que DeLillo ha concebut “com una immensa obra d’art”. El lector veu en Jeff “passejant-se tot sol pels passadissos d’aquest indret subterrani que té les portes pintades dels mateixos colors que les parets”. Hi ha, també, “maniquins que simulen éssers humans”, un “jardí anglès construït a base de plàstic enmig del desert” i unes pantalles que “baixen del sostre i emeten projeccions”. L’autor pensava en una pel·lícula de Michelangelo Antonioni, però no desentonaria en la filmografia de David Cronenberg, que ja va adaptar Cosmòpolis (2003) al cinema.

Reconegut a tot el món especialment gràcies a Submón (1997), DeLillo no s’explica com és que li han anat tan bé les coses. “Com pot ser que un noi del Bronx com jo hagi acabat sent objecte de congressos? -es demana-. Encara ara em sorprèn, i ho dic sense ironia”. L’escriptor defuig parlar de la seva vida personal, però hi acaba fent dues mencions. La primera, per recordar que cada cert temps queda amb els amics de tota la vida per dinar: “Ens entenem a la perfecció encara que siguin mecànics, lampistes o quiropràctics”. L’altra té a veure amb les targetes de visita que el van fer famós i que repartia a tort i a dret, en què es podia llegir “ I don’t want to talk about it” [No vull parlar-ne]. “Portava aquestes targetes a finals de la dècada dels 70, però no era per raons literàries -diu-. Tenia a veure amb la casa on vivia. A Manhattan hi havia el costum de preguntar a tothom quant pagaven de lloguer, i la meva dona i jo teníem llogat un apartament caríssim. Aquell preu m’avergonyia, entre altres coses perquè no em podia permetre ni tenir el meu propi cotxe. És per això que em vaig fer fer aquestes targetes. Cada cop que algú em feia la pregunta en treia una i l’hi donava”.