Del naufragi com a pàtria interior

No hi ha dos malalts d'Alzheimer iguals. Cadascun dels afectats per aquesta malaltia fa aflorar diferents facetes adormides de la seua personalitat. Poden esdevenir violents o bé pacífics com corderets (no hi ha malalties, sinó malalts). El que tots tenen en comú, però, és la sensació d'estar en un lloc que no és el seu, i la mirada de perplexitat davant d'un mirall. Al pare d'Arno Geiger (Bregenz, 1968) se li va manifestar aquest trasbals de la vellesa quan el fill ja era escriptor. De sobte, pare i fill es van situar en un ring com a contraris absoluts: l'un estava afectat pel desordre més terrible de la memòria; l'altre era l'encarregat, professionalment, de posar ordre i convertir en literatura aquesta mateixa memòria.

Naturalment, la temptació era excessiva per a l'Arno. Fer-hi un llibre era el més natural del món. I, amb aquesta excusa, bussejar en el passat i la biografia del pare, i fer també la crònica dels avatars de la seua dolència. Si Ovidi va dir que la pàtria és el lloc on entenen la teua llengua, és obvi que per a un malalt d'Alzheimer tots parlen llengües estrangeres: el món és una Babel insuportable. I malgrat això, no hi ha tanta diferència entre els sans i els malalts, com remarca l'escriptor en un dels passatges de la novel·la: "El món és prou confús per a tothom i, si ho analitzem amb objectivitat, la diferència entre una persona sana i una de malalta es manifesta sobretot en la capacitat de dissimular la confusió a nivell superficial, mentre a sota bull el caos".

Les anècdotes del pare van puntejant la narració. Tot és confusió, però amb la seua pròpia sintaxi. El fill el veu com un personatge de Franz Kafka i, tanmateix, potser el lligam amb Eugène Ionesco fos més oportú. Al fill li agrada recordar que l'únic llibre que ha llegit son pare al llarg de la seua llarga vida és Robinson Crusoe . L'excursió metafòrica és inevitable, perquè un malalt d'Alzheimer també és un nàufrag reclòs en una illa deserta, presoner de l'amfibologia de senyals molt misteriosos. Aquest llibre acaba amb el pare encara viu, però portat a una residència. L'exili pitjor, però, no és exterior, sinó paorosament interior.