Davant la confusió postdemocràtica

babel zygmunt bauman i ezio mauro viena Trad. helena lamuela 136 pàg. / 19 €

En una conferència recent, Marina Garcés va resumir involuntàriament el diagnòstic de Babel : “El capitalisme global que va arribar amb promeses d’eternitat ens porta a la catàstrofe després de sumar en l’esterilitat les nostres vides en comú”. A través d’una conversa fascinant, informada i compromesa, Zygmunt Bauman i Ezio Mauro ens adverteixen de la vulnerabilitat del binomi estat-ciutadà. Escriuen que “la democràcia no es basta a si mateixa” perquè la nova economia ha trencat el clàssic vincle amb la política, l’estat nació o la representativitat. Res il·lustra millor aquesta impotència que l’efecte devastador de la present crisi sobre el procés democràtic: “Podríem dir que es mou sota la seva línia d’ombra, aprofitant-se de les seves febleses i engrandint-les”.

Com a filòsofa catalana, també el sociòleg líquid i el director de La Reppublica dubten que les limitacions de la vella política puguin ser superades per nous actors, sovint figures xamàniques, que degraden i banalitzen l’esfera pública apel·lant només als instints, les emocions i les falses sortides màgiques. Els massius moviments de protesta saben què els molesta, però difícilment construeixen. Fins i tot les noves tecnologies estan lluny de ser la panacea, en caure en un activisme dropo, contraproduent perquè, sota una aparença de solidaritat totpoderosa, tendeix a l’erupció sense continuïtat, afavoreix el control i la distracció, i acaba prioritzant “signes en lloc de significats”.

Brutalitat sincera

Per als dialoguistes de Babel, la resposta no es troba en l’autoengany de les grans simplificacions, sinó que comença sent “brutalment sincers amb nosaltres mateixos”. En d’altres paraules, ens exigeix assumir, en paraules del politòleg Ivan Krastev, que “protestar dóna poder i votar frustra perquè tombar el govern ja no garanteix que les coses canviïn”; que la bondat o maldat d’una tecnologia depèn del seu ús; que la societat tendeix cap a l’isolament; que el neoliberalisme ens aboca a un precarietat crònica... I que, malgrat tot, hi ha esperança.

L’esperança demana perseverar en la democràcia com a territori de joc, recuperar l’intermediari i la selecció com a eines per entendre el món, identificar el persistent corrent subterrani de generositat característic de l’ésser humà, i creure que podem ser solitaris, però solitaris interconnectats. El fil d’esperança és sens dubte prim, mentre que el repte és majúscul. Però per profunda que sigui l’actual revolució, Bauman i Mauro encara creuen en la capacitat humana per superar la confusió -ja no només lingüística- de la Babel contemporània.