MINÚCIES
JORDI LLOVET

Dalí

Dalí / C. VAN VECHTEN Zoom

Hi ha gent a qui no agraden gens els quadres de Salvador Dalí per raons estètiques, altres els valoren pel mateix ordre de raons i altres els detesten per raons ètiques i polítiques, més que estètiques, atesa la versatilitat moral del personatge figuerenc. Un dia que jo visitava la National Gallery de Washington vaig començar a buscar per tot arreu el Sant Sopar de Dalí, sense èxit. Vaig mirar i remirar totes les sales de pintura contemporània. Al final, cregut que l’havien enviat al restaurador o l’havien prestat a algun altre museu, vaig anar per sortir, passant pel guarda-roba, on havia deixat prèviament l’abric. Vaig preguntar als empleats si sabien res d’aquell quadre i em van fer alçar la mirada, damunt les seves testes: era allà, al guarda-roba, com a senyal que, almenys al director del museu, aquell quadre li semblava un pastiche.

L’empordanès va ser sempre tan polèmic, que no és estrany trobar, repassant la literatura del segle XX, manifestacions molt sucoses sobre el pintor. Georges Bataille, per exemple, al seu llibre Les llàgrimes d’Eros, va escriure: “Salvador Dalí fa una pintura que temps enrere em va semblar corprenent; actualment no hi veig cap altra cosa que artifici”. (De fet, tot art és artifici, per distingir-lo de la naturalesa, que és realitat; però deixem-ho estar.) El cap de colla del surrealisme (o superrealisme, per traduir exactament la paraula francesa corresponent), André Breton, va expressar-se d’aquesta faisó al llibre Entretiens ( Entrevistes ): “Aquell que, al cap dels anys, se’ns ha presentat com el príncep de la intel·ligència catalana, rica colossalment, ha acabat perseguint d’una manera febril una riquesa solament monetària; per això se’l designa amb aquest anagrama tan exacte: Avida Dollars”. El gran novel·lista americanofrancès Julien Green va escriure: “A propòsit de Salvador Dalí, diuen que Picasso li va dir a Jean Cocteau: «Aquests pintors joves són sorprenents. Ho saben tot. Saben fins i tot que per representar un cavall s’ha de dibuixar l’espina d’un peix!»” Henry Miller, a qui no espantaven les morbositats de Dalí, va escriure en una carta a Anaïs Nin: “Dalí està cada dia més guillat i és més superficial que mai”.

Quan Stefan Zweig va visitar per única vegada Sigmund Freud a la seva consulta de Viena, l’any 1938, s’hi va fer acompanyar per Dalí. Freud i Zweig van xerrar una estona i, mentrestant, Dalí va iniciar un retrat al carbó -molt bo, per cert-, múltiple, representant el pare de la psicoanàlisi “com un cargol de Borgonya”. Però tot el que va dir Freud de Dalí, després d’aquesta trobada, va ser això: “Mai no havia conegut un prototip tan perfecte d’espanyol. Quin fanàtic!”