ELS LLIBRES I LES COSES

Crònica espriuana del segle XX català

Crònica espriuana del segle XX català / MONTSE FEIXAT / EFE Zoom

Sota el guiatge de Ramon Balasch, a qui devem l'últim gran regal espriuà, he fet un primer tast apressat d'Ocnos i el parat esglai . Són més de vuit-centes pàgines amb textos assagístics breus sobre el bé i el mal o, per ser més precisos, sobre els poetes i escriptors que Espriu admirava, sobre la pròpia obra, sobre el país. És una mena de viatge per la Catalunya del segle XX a través d'uns ulls privilegiats, escrutadors. Hi redescobrim l'Espriu d'esperit cívic que s'esforça, des d'una proverbial pulcritud moral, i malgrat el pessimisme lúcid que el domina a l'hora de pensar el destí de la humanitat, a donar gruix a la cultura i la societat catalanes. Hi retrobem, ben explicitat, l'individu que, des de la construcció obsessiva de la pròpia obra, se sap al servei de la comunitat.

Seguint, doncs, els consells de lectura de l'amic Balasch, m'aturo d'entrada en els elogis a Vinyoli -"és un poeta que honoraria la lírica de qualsevol país", un autor d'una "exemplar, esborronadora, terrible exigència"- i a Martí i Pol -"un dels pocs indiscutibles [...] que no trigarà massa a ser estudiat amb l'adequat rigor. I aleshores la sorpresa, l'admiració, la sol·licitud i el respecte, ja sense al·locucions adjectivals ni matisos, augmentaran fins a esdevenir unànimes"-. Segueixo amb Josep Pla, que, tot i la distància que els separava en molts sentits, Espriu col·loca ben alt: "Tots hem d'aprendre alguna cosa, en bé o en mal, d'en Pla, tant els joves com els qui no ho som. Si li donaven el Nobel, els senyors de l'Acadèmia d'Estocolm no empitjorarien la singular història de l'esmentat premi".

Salto fins a un Picasso de qui destaca que es va sentir "català fins a la mort, tot i que no portava, si no m'equivoco, ni una gota de sang catalana a les venes". I afegeix: "L'essència de la lliçó del seu art és estar sempre més enllà de tot, de tornada de tot, fins de la intel·ligència, fins de la sensualitat, però no per damunt de tot". Dalí no surt tan ben parat del judici espriuà. Tot i advertir, irònic, que no li vol "regatejar" la "suprema categoria de geni", despatxa la lectura de Vida secreta sense contemplacions: "En llegir i mirar aquestes bufonades d'agosarat infelicíssim, «no ens hem divertit»".

Seguint amb els noms propis, vaig ara a l'evocació de Pompeu Fabra, no del gran lingüista, sinó de la persona, d'aquell professor que "tenia l'exacte aspecte del que era: un home equilibrat, serè, ben humorat, molt intel·ligent, tocant de peus a terra, una bona persona [...] segur dels seus nervis i dels seus coneixements, sobri, sòlid, sense vanitat: un home". I tot seguit, Prat de la Riba: "Discutible, i molt, com a home de partit, Prat de la Riba és, n'estic segur, gairebé inatacable com a home de govern. Encara vivim, en molta part, de les seves realitzacions, de les seves orientacions, de les seves intuïcions, [...] tant de bo poguéssim comptar en aquest nostre temps amb uns quants homes com Enric Prat de la Riba, honestos, equànimes, assenyats i providents".

I acabo el breu recorregut amb el nom més propi, Espriu, que, en la seva Autopresentació del 1952, es veia així: "Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l'oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l'optimista coratge o l'abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del Predicador , les Lletres a Lucili , la Divina Comèdia , El Príncep , el Discurs del Mètode , el Quixot , El Discreto i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida".

Més continguts de llegim