SIMONA ŠKRABEC

Convertir la catàstrofe en esperança

Els límits de la democràcia aconsegueix fer visibles els murs rere els quals s’amaga el pensament conservador, sobretot quan es revesteix amb un llenguatge sensat, conciliador i pragmàtic. A qui estudiï -aquest llibre necessita una lectura atenta- les pàgines dedicades a Carl Schmitt i Jürgen Habermas li prometo que no es quedarà indiferent.

Especialment ara, en aquest període electoral fallit, mentre vivim confinats en un estat sense govern, Schmitt resulta una píndola amarga, però alhora extraordinàriament precisa. La seva noció de “l’estat d’excepció” ajuda a comprendre que el pensament més reaccionari s’alimenta sempre de la mateixa visió. “Els ciutadans no es poden permetre pensar i reclamar”, deia Schmitt, perquè el suport que un govern ha de pretendre obtenir és pura aclamació.

I és aquesta profunda convicció la que fa tan fàcil esperar a l’Espanya d’avui unes terceres eleccions. L’empat tècnic ha regalat a la cúpula “l’estat d’excepció” schmittià que permet negar als ciutadans tota capacitat de raciocini. Schmitt ha definit el seu argument amb la convicció de la qual només són capaços els que temen qualsevol mostra de feblesa: hi ha moments que exigeixen regles d’excepció per aturar els perills extrems. Veient-nos ara i aquí a través d’aquest prisma teòric, la situació actual apareix encara més greu. Espanya ha topat contra l’axioma més indigne del conservadorisme europeu, la convicció que l’estat liberal és incapaç de prendre decisions i que per sortir-se’n cal la mà més ferma. Fa estremir només de pensar-ho.

En la seva reflexió, Lluís Montull desemmascara consignes i imatges que ens tornen a convèncer cada dia que la ficció creada per aquestes mateixes consignes i imatges és la realitat en què vivim. Cal estripar el llenç cinematogràfic, encendre els llums de la sala, desendollar el micròfon perquè la potència de la veu sigui només la humana, cal sortir al carrer per veure allò que les fotografies als diaris ja han reproduït en milions de còpies. És aquest el repte del nostre temps, entendre i percebre el món tal com és, sense els patrons de comportament inculcats, sense els desitjos que hem après a tenir i que ens obliguen a viure unes vides a crèdit.

Si alguna cosa va saber explicar Walter Benjamin a través de la seva immensa, però fragmentària, obra és com esquivar la fascinació de les consignes. El llegat de Benjamin no és un sistema, sinó un vast laberint on cal entrar desarmat i fràgil i tocar amb les mans nues veritats que sí que fan mal. Benjamin obliga a examinar tot allò que assumim com a cert sense ni pensar-hi.

Alimentar el pensament

Els límits de la democràcia de Montull confirma que Benjamin transforma els seus deixebles en persones capaces de relacionar-se amb l’entorn des d’una actitud de màxima responsabilitat. En lloc d’assumir certeses i comoditats, en lloc de girar la vista, emmudir de manera convenient i quedar-nos quiets per no prendre mal, Benjamin alimenta la llibertat de pensament fins al punt en el qual els homes ens sabem capaços de transformar el nostre món en un món millor. Per instaurar aquesta màxima esperança no cal més que recobrar l’impuls que regeix les relacions entre les persones individuals. “¿És possible la resolució dels conflictes sense l’ús de la violència?”, es preguntava el filòsof el 1920 i es responia: “I tant! Només cal recobrar la cultura del cor”. És certament una assignatura pendent, aquesta, que el món polític funcionés amb l’amabilitat, consideració i amor que som capaços de donar espontàniament a les persones més pròximes. Però no hi pot haver cap dubte en la certesa d’aquest argument teòric. I tant que podem confiar en nosaltres mateixos!