ELS LLIBRES I LES COSES

“Ciutadà honrat de Catalunya”

“Ciutadà honrat  de Catalunya” / ANNA BOYÉ Zoom

És la dedicatòria que Joan Oliver, Pere Quart, va escriure a Francesc Casares, advocat laboralista i polític del PSC: “Ciutadà honrat de Catalunya”. Així ho va estampar a les Obres Completes que li va regalar després que aquest el defensés judicialment. Eren els anys en què la dictadura agonitzava -però seguia matant-, els de la unitat antifranquista -amb un munt de capelletes-, dels ideals -aviat descafeïnats-, els anys en què tanta gent va dignificar la política, l’associacionisme, la cultura, en definitiva el país. Només així s’entén que siguin molts els qui enyoren els 70, aquella Barcelona on tot era possible, des del boom llatinoamericà fins a l’efímer despertar anarquista, i naturalment l’Assemblea de Catalunya, la Nova Cançó, el sindicalisme, el moviment estudiantil, la renovació eclesiàstica, l’ecologisme...

Des del compromís, Casares va viure frenèticament i intensa aquells anys. Compromís amb la justícia (L’Avenç) és el títol del segon i últim volum de les seves memòries, que van tenir la trista coincidència d’imprimir-se just quan ens deixava, el passat 16 de novembre. El llibre arrenca el 1958, tot just sortit ell de la presó, quan es comença a forjar com a advocat. Igual com va defensar Pere Quart, ho va fer amb el cantant Raimon en un judici en què es va atrevir a fer servir el català, fet inèdit que va tenir aleshores un notable ressò mediàtic. Però els seus clients habituals eren obrers i sindicalistes, o polítics i estudiants empaitats pel règim.

Amb Joan Reventós, amic de joventut i company de militància, i Alfons C. Comín com a referents ideològics, Casares va participar en la forja d’un PSC marxista i catalanista, del qual queda poca cosa. Va renunciar a ser el primer alcaldable per Barcelona i a ser diputat a Madrid. Només va acceptar ser-ho al Parlament, i això li va permetre mantenir l’activitat d’advocat, amb la figura de Layret com a icona i inspiració. Al seu despatx s’hi van foguejar José A. González Casanova -li ha prologat el llibre-, Joan Gay, José Ignacio Urenda, Isidre Molas, Francesc Sanuy, Joan Agustí, Amelia Merino i tants d’altres. Pioner dels advocats laboralistes a la postguerra, va tenir relació i amistat amb professionals més joves, com el tàndem i matrimoni Albert Fina-Montserrat Avilés, Araceli Aiguaviva -parella del periodista Josep Maria Huertas-, Manuela Carmena -ara alcaldessa de Madrid-, Juan M. Bandrés, Cristina Almeida, Alberto Oliart i un llarg etcètera. Dos cunyats seus, Anton Cañellas i Miquel Roca, també eren advocats i polítics, tot i que en una altra òrbita ideològica. I va participar, esclar, en l’obertura política del Col·legi d’Advocats i en l’Associació d’Amics de les Nacions Unides, que pel seu tarannà dialogant va acabar presidint.

Amb Casares s’acaba una època del socialisme català, mor una mica més l’esperit de la Transició, s’eixampla la distància amb una Espanya que ell va intentar comprendre i trepitjar (els seus viatges amb 600 són paradigmàtics) i es perd un referent en l’exercici de l’advocacia com a servei a la societat.