ELS LLIBRES I LES COSES

Carbó, les dones i els llibres

Carbó,   Les dones  I els llibres / PERE VIRGILI Zoom

Superada la ratlla dels vuitanta anys i superats -o poc hi deu faltar- el centenar de títols, Joaquim Carbó ens presenta ara les seves memòries d'infantesa, Pantalons curts (Ara Llibres), en què descobrim que el creador de grans personatges de la literatura juvenil com l'aventurer Pere Vidal i el detectiu Felip Marlot un dia també va ser un nen, un infant feliç enmig de les desventures de la guerra, viscuda a Barcelona i a Caldes de Malavella. El Joaquim que recorda és tafaner, pedagògic i irònic; el Joaquim recordat és observador, lector, cinèfil, familiar i un punt solitari.

Fa gràcia veure com el gust per la lectura i per la llengua, i el sentit de l'humor, li vénen directament per via paterna: "Algun vespre, en havent sopat, el pare ens llegia en veu alta algun llibre. Tinc ben present la temporada que el text escollit va ser Les aventures de Tom Sawyer . [...] El pare tenia certa tirada a la brometa filològica, les frases fetes i les dites populars, encara que se les hagués d'inventar. Recordo que a ple hivern, quan sentia la necessitat d'anar a la comuna que teníem fora la galeria, anunciava: «Me'n vaig als estats humits, a veure xicago!»". I com el pare, el Joaquim també acabaria treballant a la banca, un sector aleshores respectat.

Però tornem enrere i fiquem-nos a la pell del petit Joaquim, un nen de barri que jugava en carrers encara per asfaltar, europeista (és a dir, seguidor de Club Deportiu Europa), que va aprendre a llegir a casa... i que ja no va parar mai de fer-ho. Al pis, només hi havia una aixeta: "El nivell de vida és, tot plegat, una qüestió d'aixetes. [...] Els diumenges ens rentàvem a la cuina, l'un darrere l'altre, en un cubell en què a l'aigua freda amb què l'omplíem hi afegíem, si hi havia sort, una olla d'aigua que havíem escalfat en un fogó de carbó, o de petroli, i, quan les coses es van normalitzar una mica, de gas ciutat". Això a Barcelona. A Caldes, "el corrent elèctric no va arribar al barri dels avis fins uns anys després d'acabada la guerra". L'àvia, poruga, li cridava: "No vull que vagis a nedar fins que no en sàpigues!", i a casa del camaleònic oncle Paco -secretari de l'Ajuntament durant la República, la guerra i el franquisme- hi va escoltar, per ràdio, el final de la guerra, " en el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo... ".

L'esperit pedagògic que sempre l'ha caracteritzat segur que no li ve del Colegio Academia Cataluña, on va anar a parar aleshores, però sí del següent, la Institución Escolar Lepanto, amb mestres que venien de la Blanquerna, com la Vicença Ibáñez, "una de les dones de la meva vida". A part de la seva esposa Rosa i de la mare, un altre puntal va ser la veïna Maria Novell, que li va obrir les portes de la biblioteca de casa seva: Tolstoi, Dostoievski, Balzac, Thackeray, Puig i Ferrater, Casellas... Allí es devia començar a forjar l'autor de La casa sota la sorra que tots coneixem, el Joaquim escriptor incansable, discret, subtil i divertit.