Literatura
JORDI NOPCA
Madrid

César Aira: “La literatura és plaer i joc, no té cap funció social”

Ha publicat més de 80 llibres, però tot i així es considera “l’escriptor que escriu menys a l’Argentina”. Visitem César Aira a Madrid per parlar de la seva obra, que està sent reeditada a Literatura Random House

CÉSAR AIRA FOTOGRAFIAT A L’HOTEL VINCCI SOMA DE MADRID. / JAVIER BARBANCHO Zoom

Fa anys que César Aira no concedeix cap entrevista al seu país, l’Argentina. Només trenca la norma a l’estranger, i molt de tant en tant. Nascut en un poble de nom irresistible -Coronel Pringles- l’any 1949, Aira ha anat donant a conèixer la seva literatura, d’una gran originalitat i amb un sentit de l’humor inconfusible, en petites dosis que han anat apareixent a un ritme notable des de principis dels 90: els dos o tres llibres per any que han sortit des de llavors fan que actualment en corrin més de 80 títols diferents. L’últim ha sigut El santo.

Com s’ho ha fet per publicar tant?

Normalment escric un full per dia. Un full i mig, potser. No és gaire. Vaig tenir una crisi recent quan vaig descobrir que tot el que es publicava sobre mi era quantitatiu. No es deia que els meus llibres són bons, sinó que n’hi ha molts. Això em va fer empipar molt. La gota que va fer vessar el got va ser una ressenya que va sortir en un diari espanyol sobre El santo. Deia: “Una altra novel·la de César Aira. Quan l’acabi de llegir ja n’haurà publicat una altra”. Vaig pensar que deixaria de publicar durant uns anys.

No ha trencat la promesa.

Només vaig publicar La invención del tren fantasma, que eren textos antics. El 2016 no sortirà cap llibre de César Aira. I el 2017 potser tampoc. Això m’ha donat una nova llibertat per escriure. Ara puc deixar el llibre a mig camí, i llavors començo una altra cosa o prenc notes. En realitat ara escric més que quan havia d’acabar alguna cosa per deixar-la presentable per ser publicada. El nou sistema està donant fruits interessants.

¿Abans treballava en un únic projecte a la vegada?

Sí. El començava i anava fent fins que l’acabava. Però no m’agrada parlar de projectes. M’agrada treballar des del present, anar improvisant... Quan acabava alguna cosa la imprimia -perquè sóc un home de paper-, ho deixava en una carpeta i ho tornava a mirar al cap d’uns mesos. Si algun amic editor em deia que volia un text meu obria la carpeta, i corregia alguna cosa, no gaire, perquè com que vaig tan lent ho faig tan bé com puc. M’han criticat tant els finals que els reviso molt i de vegades els canvio. Un cop tinc el text donat, deixo que els editors facin el que vulguin.

A El santo escrivia sobre un monjo que s’escapava d’un monestir de Catalunya i vivia una sèrie d’aventures que el portaven fins a Abissínia. En un passatge del llibre deia que l’acció passava “en una època de miracles i resurreccions en què tot era possible”. ¿Amb la seva literatura busca, a través de mecanismes com la transgressió, mostrar els seus propis miracles?

El miracle seria escriure un bon llibre... [Riu.] La meva idea és anar cap a la invenció i la imaginació. Buscar alguna cosa diferent i nova cada vegada. El santo va sorgir de la lectura d’un llibre real, d’un monjo amb fama de sant que quan s’adona que s’acosten els seus últims dies decideix tornar a la ciutat italiana on havia nascut. Els catalans, que tenen una fama força merescuda de fenicis, s’adonaven que perdien un bon negoci i el mataven. L’anècdota era bona com a punt de partida. El repte era continuar aquella història.

Normalment no és la realitat, el que l’inspira.

No, exacte. El que m’inspira normalment són les coses més rares i paradoxals, el que té una lògica irracional.

Posi-me’n un exemple.

Una escala que quan es puja s’està baixant al mateix temps. Una idea així xoca amb la lògica... Llavors necessito que aquella idea no es quedi únicament com un joc de possibilitats, racionalitats i irracionalitats: cal afegir-hi un component personal, perquè si no seria com resoldre uns mots encreuats. Busco l’equilibri entre el joc intel·lectual i el que és personal, i cal que ni l’un ni l’altre predominin. Si guanya la intel·lectualitat seria massa fred i no valdria la pena escriure el llibre. Si predomina el que és personal donaria resultats sentimentals i patètics. A El santo me’n vaig sortir perquè hi ha moltes coses personals, encara que no siguin autobiogràfiques. Generalment, quan parlo de la meva intimitat, ambiento la història a l’Edat Mitjana o a la Xina... [Riu.]

Hi ha poca gent que pugui pensar que vostè és autobiogràfic, quan escriu.

Últimament he notat que hi ha lectors constitutivament incapacitats per entendre les novel·les en clau. Hi ha hagut més d’una vegada en què he escrit sobre algun dels meus amics -lleugerament disfressats-, i quan els hi dono per llegir no se n’adonen. Crec que això passa perquè la novel·la en clau ha agafat un tuf elitista. Es creu que és propi dels anglesos de classe alta i prou. Abans es veia amb mals ulls, i ara directament es passa per alt.

A El santo, un dels referents serien les novel·les d’aventures. ¿A quina mena de novel·les picava l’ullet?

A la novel·la barata d’aventures. La meva literatura és el fulletó, el pulp, la novel·la de gènere més popular portada a la ironia i l’anomenada alta cultura.

¿Ha sigut així des dels inicis, o ho ha anat incorporant a mesura que han anat passant els anys?

Jo crec que quan vaig començar ja hi era. La primera novel·la que vaig publicar va ser Ema, la cautiva (1981), que és la reescriptura d’un bestseller que havia traduït de Catherine Gaskin, a qui li deien “la reina dels narradors”. Anava d’una presidiària que s’emportaven a Austràlia. Allà començava a criar ovelles i es feia rica. Vaig decidir escriure això mateix a la meva manera, ambientant la història a la Pampa argentina. La meva presidiària no criava ovelles, sinó faisans. Des dels inicis vaig tenir la idea de passar del gènere de la literatura popular a la cosa més literària. Pensant-hi una mica, em sembla una bona recepta per no caure en un realisme autobiogràfic i costumista. El pulp té una vida i una velocitat especials que li falten a l’art literari. Sense voler, he donat una capa literària a la infraliteratura.

A El santo hi ha un passatge en què l’Abdul diu: “El gust o el caprici amaguen un buit. A la vida, gairebé tot es fa perquè sí, sense una causa amb la qual es pugui justificar a un estrany”. ¿Podríem dir que vostè escriu perquè sí?

Hi ha autors que pensen que amb els seus llibres contribueixen a construir un món més just i millor, i no és així. La literatura és plaer i joc, no té cap funció social. Escrivim perquè ens va agradar la lectura quan érem petits, i si vam tenir la sort que vam poder publicar des de gairebé el principi, és una feina bonica que es pot continuar fent tota la vida.

Quan va debutar, ¿l’impacte va ser modest?

No. Des del primer moment es va formar un petit nucli de lectors meus, potser perquè el que feia era diferent, tenia un punt decadentista que anava en contra del que s’estilava en aquells moments, que eren les novel·les sobre desapareguts durant la dictadura, sobre militància política, guerrilla i exiliats. De cop i volta, algú que comencés a parlar d’indis i estetes que fumaven opi i criaven faisans va cridar l’atenció.

No va ser fins a la dècada dels 90 que no va començar a publicar dues o tres novel·les per any.

Sí. L’any 1989 vaig viure uns mesos a França, i allà vaig escriure una novel·la que es diu El llanto. La vaig donar a unes noies de Rosario que acabaven de muntar una editorial, Beatriz Viterbo. Va ser la meva primera novel·la realment curta. Té 50 o 60 pàgines. Amb això em vaig alliberar del format que demanen les grans editorials, que són 200 pàgines. “Volem llom”, diuen. Va ser a partir d’ El llanto que vaig descobrir aquesta nova opció. Després m’he anat entenent amb altres editors independents joves, a qui els agrada el que faig i m’ho permeten tot. Tot i així he mantingut una alternança entre editorials petites i grans editorials com Emecé i Random House: hi vaig entrar per amistat amb Claudio López Lamadrid. Ell em va portar a Espanya i em va internacionalitzar. En senyal d’agraïment vaig escriure unes quantes novel·les una mica més llargues.

Si se’l considera avantguardista és més pel fons que per la forma.

El fons dels meus llibres és difícil. Per això la forma dels meus llibres és fàcil.

Les seves transgressions s’encaminen a l’atac de les previsions que el lector pot esperar.

Exactament. Una vegada, en una presentació al Brasil, em vaig comparar amb Dalí. A ell se li acudien coses molt rares, però per pintar-les ho havia de fer des d’un gran academicisme. Has de saber pintar molt bé elefants amb potes de mosquit. A mi se m’acudeixen coses tan rares que les he de fer acadèmicament clares. La comparació funciona bé traient-me el geni i l’excentricitat.

Al llarg dels anys, els seus llibres no han perdut humor.

Espero que no. Una vegada vaig dir a un amic que quan arribes a certa edat l’únic que et queda és mantenir “una elegant malenconia”. No és per a mi, això. Jo puc mantenir “una elegant malenconia” durant dues o tres pàgines. Llavors ve la part grotesca, l’acudit i el joc.