JORDI NOPCA

Barcelona, el gran escenari del boom

L’autor de l’enorme volum amb què ha guanyat l’últim premi Gaziel de biografies i memòries, Xavi Ayén, enumera diverses de les paraules clau associades al grup que comencen amb la lletra B de boom : “Hi ha la B de Barcelona, ciutat on van viure alguns dels autors més importants, com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa i José Donoso. La B de Barral, l’editor que aquells anys convocava el premi Biblioteca Breve, que guanyarien, entre altres autors, Carlos Fuentes i Guillermo Cabrera Infante. La B de Buenos Aires, on tenia la seu l’Editorial Sudamericana, i que publicaria, amb l’assessorament de Paco Porrúa, novel·les com Cien años de soledad i Rayuela. La B de Balcells, el cognom de l’agent literària que va estar en el lloc precís i en el moment adequat, i que va tenir visió i un gran sentit de l’oportunitat. I, finalment, la B dels barbudos de la Revolució Cubana, un dels motius que va influir a l’hora de la dissolució del grup”.

Aquellos años del boom (RBA) repassa de manera exhaustiva uns anys en què l’eclosió del sector editorial barceloní -castellà i català- va anar acompanyada d’una explosió de talent encarnada en autors llatinoamericans que es van instal·lar a la ciutat, però també en els escriptors locals vinculats a la Gauche Divine, a poetes de gran projecció social com Salvador Espriu, a autors de gran talent -i addiccions nocives- com Gabriel Ferrater i Terenci Moix i a figures a cavall de l’edició i la crítica com Josep Maria Castellet.

L’esclat de García Márquez

‘Cien años de soledad’, un èxit sense precedents

“El boom va arribar a Barcelona en un cotxe llogat, el mes de novembre del 1967. Ningú no sospitava, al desert dels Monegres, que aquell vell Seat pogués carregar a dins del maleter un moviment capaç d’esquerdar els fonaments de la literatura en llengua espanyola”, escriu Ayén a l’assaig. Quan va arribar a la capital catalana, Gabriel García Márquez (1927-2004) acabava de publicar Cien años de soledad, que vendria 25.000 exemplars durant el primer any -editat per Sudamericana- i que a partir del 1968 quadruplicaria la xifra. “Cent mil exemplars anuals és una xifra que mai abans s’havia vist en la literatura llatinoamericana”, aclareix Ayén.

García Márquez havia signat amb l’agent literària Carmen Balcells el 1965, i les vendes astronòmiques de la novel·la ajudarien a créixer l’agència, primer situada al número 241 d’Urgell (I) i, més endavant, al número 580 de Diagonal (J). Durant anys va córrer que Carlos Barral (1928-1989), llavors editor de Seix Barral (L), amb seu al número 219 del carrer Provença, hauria pogut publicar la novel·la. García Márquez desmentiria el 2005 al mateix Ayén que mai hagués tingut la intenció de portar Cien años de soledad a Barral. “ Era una vanidad suya, lo decía para darse pisto ”, recordava el premi Nobel de literatura 1982, contrastant amb les paraules de l’editor a les seves memòries, que atribuïa la relliscada a “la falta d’una resposta puntual d’un telegrama”, i descartava que mai hagués fet una “lectura maldestra del manuscrit”. Instal·lat al número 6 del carrer Caponata, a Sarrià (B), García Márquez escriuria El otoño del patriarca, que publicaria el 1975, el mateix any que marxaria de Barcelona.

Durant l’estada barcelonina, García Márquez es va mostrar entusiasmat amb el projecte de la traducció d’Avel·lí Artís Gener, Tísner, que acabaria publicant Cent anys de solitud a Edhasa el 1970. Tísner recordava que al colombià “li agradaven les expressions col·loquials catalanes, i durant una conversa de vegades apareixen alguns «Me cago en Déu!» i «Collons»”.

L’ambició de Vargas Llosa

El peruà va escriure a Barcelona ‘Pantaleón y las visitadoras’

Un capità de l’exèrcit del Perú es veu obligat a satisfer les necessitats sexuals d’un grup de soldats per ordre dels seus superiors, subministrant-los diverses prostitutes (emmascarades amb el sobrenom de visitadores ). Aquest és l’argument de la novel·la que Mario Vargas Llosa escriuria al sobreàtic del número 50 del carrer Osi (A) durant l’any 1972 i 1973, Pantaleón y las visitadoras. El premi Nobel de literatura 2010 s’estaria a Barcelona des del 1970 en un pis de la Via Augusta, i dos anys després es traslladaria a Sarrià, el barri on es concentrarien una part important de les editorials de l’època, com Muchnik Editores, Anagrama, Grijalbo, Lumen (C), fundada per Esther Tusquets el 1960 i ubicada al número 10 del carrer Ramon Miquel i Planes, i l’editorial Tusquets (E), que engegarien Beatriz de Moura i Óscar Tusquets l’any 1969 al número 24 del carrer Iradier. A l’Eixample, a més de Seix Barral i Edicions 62, hi hauria Edhasa (H), al número 52 de l’avinguda Josep Tarradellas, i la distribuïdora Enlace (M), que representava els catàlegs de Lumen, Anagrama, Tusquets i Península, entre altres segells. A Aquellos años del boom, Xavi Ayén recorda que la primera vegada que Vargas Llosa va visitar Barcelona va ser el 1958. Hi va arribar amb 22 anys, després de divuit dies de viatge, i l’acompanyava la seva primera dona, Julia Urquidi Illanes -la seva tieta política-, que a finals dels 70 coprotagonitzaria una de les novel·les més autobiogràfiques de l’autor peruà, La tía Julia y el escribidor.

Dotze anys després, el 1970, Vargas Llosa va arribar a Barcelona amb Patricia Llosa, la seva dona durant gairebé mig segle, tot i que entremig alguna crisi ha creat problemes severs al matrimoni. El cop de puny simbòlic entre el marit i García Márquez que va acabar amb el boom l’any 1976 té l’origen en un d’aquests conflictes de parella.

Alguns punts de trobada

Editorials, clubs i restaurants indispensables

A partir del 1967 també viurien a Barcelona escriptors com Jorge Edwards (G), al número 19 del passatge Forasté, que publicaria Persona non grata a Barral Editores (K) -que Carlos Barral fundaria el 1970 i que tenia la seu al número 159 de Balmes -, i el xilè José Donoso (1924-1996), que l’any 1970 no va aconseguir el premi Biblioteca Breve amb una de les seves novel·les més importants, El obsceno pájaro de la noche. Donoso vivia al número 18 del carrer Corberes, a Vallvidrera (D), amb la dona i la filla. Carmen Balcells recorda que Donoso patia una úlcera d’estómac i la seva esposa s’havia d’operar de l’úter, però que la hipocondria que compartien era important: “A qualsevol ciutat on arribessin, el primer que feien era visitar l’hospital, de vegades perquè tenien una autèntica indisposició, d’altres només per la síndrome de l’hospital”. Durant aquells anys també passarien per Barcelona Álvaro Mutis, Carlos Fuentes, Ricardo Muñoz Suay, Sergio Pitol, Guillermo Cabrera Infante i Julio Cortázar. La causa de la mort de l’autor de Rayuela, segons explica Ayén -citant Cristina Peri Rossi-, podria haver estat la sida, que l’any 1983 “encara no tenia un nom específic, simplement es deia que era una pèrdua de defenses immunològiques”. A Barcelona, els escriptors dedicaven tant temps com podien als seus projectes literaris, però de tant en tant es trobaven en algun restaurant, com ara El Vell Sarrià, La Font dels Ocellets, Il Giardinetto, Flash Flash, el 7 Portes i l’ Amaya (N), situat al número 24 de la Rambla. Al club Bocaccio (F), un dels caus més visitats per la Gauche Divine, García Márquez hi va anar esporàdicament i Vargas Llosa només una vegada, poc abans de marxar de la ciutat. “Eren molt disciplinats i poc noctàmbuls”, recorda Ayén.

El cop de puny definitiu

García Márquez i Patricia Llosa, una trobada amb conseqüències

L’últim escenari de visita indispensable per a qui vulgui seguir els passos dels autors del boom és el port de Barcelona (O). Des d’allà van tornar en vaixell alguns dels seus autors cap als seus països d’origen. Així i tot, Xavi Ayén considera que el boom no acabaria el 1974, amb la festa barcelonina de comiat a Vargas Llosa, sinó una mica més tard, el 1976, quan aquest va clavar un cop de puny a García Márquez. Les diferències ideològiques entre els diversos autors arran de Cuba -especialment a partir del cas Padilla- van ser un dels motius del distanciament, però en el cas dels dos premis Nobel de literatura hi va haver un assumpte de faldilles que l’autor d’ Aquellos años del boom explica només “amb els elements indispensables, perquè les vides privades d’ells i altres autors haurien donat per a un programa del cor”.

Tal com explica al llibre, l’any 1975 Mario Vargas Llosa i Patricia Llosa passaven per una crisi matrimonial severa a causa d’un adulteri de l’escriptor. Durant una última visita d’ella a Barcelona, va sortir a sopar amb Carmen Balcells, Jorge Edwards i Gabriel García Márquez. L’endemà Patricia Llosa havia d’agafar un avió a primera hora del matí per tornar a Lima, però el va perdre per culpa de Gabo, que es va desorientar amb el cotxe. Sembla que Vargas Llosa, quan li va clavar el cop de puny a García Márquez al Palau de Belles Arts de Mèxic el 12 de febrer del 1976, era perquè sospitava d’una infidelitat de l’escriptor amb la seva dona. Ayén apunta la possibilitat que Gabo expliqués a Patricia Llosa alguna de les aventures extramatrimonials del marit durant els anys que havien passat junts a Barcelona. El boom va acabar amb un cop de rauxa d’un gran defensor de Tirant lo Blanc, un altre fornicador il·lustre, tot i que només en la ficció.

Més continguts de llegim