Entrevista
JORDI NOPCA
Barcelona

Philip Hoare: "Nedar amb una balena és com somiar"

Ha passat de formar part del moviment punk dels 70 a viure sol i aïllat a Southampton, sense tenir relació amb pràcticament ningú, obsessionat amb l’estudi del mar i dels cetacis. Philip Hoare torna amb un llibre líric, fascinant i poderós, ‘El mar interior’

Fa tres anys la publicació de Leviatán o la ballena (Ático de los Libros) va ser un petit fenomen editorial a casa nostra. Després d'un assaig tan impressionant, tornar a escriure sobre el mar podria ser vist com una repetició. No és el cas.

No vaig planejar res: els llibres acaben passant. Ja fa uns quants anys que he anat viatjant per diversos punts del món, perseguint les meves obsessions. Una són les balenes, però també ho són els ocells i les relacions entre la història humana i la natural.

A El mar interior hi ha la recerca d'un mateix a través de la convivència amb animals de tota mena.

El tema no és fer quilòmetres i veure llocs estranys, sinó descobrir on em sento a casa i per quins motius.

Se sent fascinat pel món natural.

¿No és fascinant investigar els mites que hem anat construint sobre la natura? S'ha fet des de sempre. Els víkings feien servir els corbs per orientar-se durant els viatges en vaixell. Algunes tribus maoris creien que el seu déu havia arribat a Nova Zelanda enfilat al llom d'una balena. Aquests dos exemples són maneres d'entendre el misteri del món natural. El que em sembla més enigmàtic de tot és el mar, una extensíssima massa que ocupa dues terceres parts del planeta. Així i tot, en sabem ben poques coses! Només hem identificat un 25% de les espècies que hi ha. El 90% de la vida a la Terra és marina. La lluna ha estat trepitjada per més persones que les profunditats més fondes de l'oceà. Herman Melville parlava de "la pell del mar": a sota seu, hi ha un món tridimensional inexplorat que ens pot liquidar en un tres i no res.

Vostè manté una relació diària amb el mar des de fa uns anys. S'hi banya cada dia, faci fred o calor. ¿Ha tingut temps de fer un bany a Barcelona?

Avui he nedat, esclar. I m'he fet mal en un genoll! [Es frega la ròtula; Philip Hoare porta pantalons curts tot i que la temperatura és d'onze graus.] Sempre que faig un capbussó, no oblido que el mar podria acabar amb mi sense fer gairebé cap esforç. Podria morir ofegat a pocs metres de la platja, mentre els cotxes circulen a poca distància i hi ha gent estenent la roba als pisos de primera línia de mar. A Southampton, igual que a Barcelona i a tantes altres ciutats del món, els seus ciutadans poden estar-se setmanes sense veure el mar ni tenir-hi cap relació. Poden veure'n documentals o mirar-ne fotografies als diaris, però la interacció real no els interessa.

Hi ha una marginació de la natura?

Sí. La prova definitiva d'això és com ens oblidem del mar. Ara mateix podríem baixar aquesta llarga avinguda [l'entrevista té lloc a la Casa Fuster, al passeig de Gràcia] i al final de tot ens trobaríem amb l'inici d'una immensa massa de natura salvatge. Encara que ens proposéssim ignorar el mar, hi sentim una atracció innata.

En un dels capítols del llibre, explica la teoria del "simi aquàtic". Científics com Callum Roberts en parlen: diu que la quantitat de greix humà subcutani s'assembla més a la dels cetacis que a la dels primats.

Una de les primeres que en va parlar va ser Elaine Roberts a la dècada dels 60. Ella defensava que quan l'ésser humà va baixar dels arbres, en comptes d'anar a caçar a les planúries africanes -la versió acceptada- va anar fins al mar, i allà, en zones rocoses, va començar a alimentar-se a base de marisc i conquilles, un fet que va permetre el desenvolupament dels seus cervells. Segons Roberts, els nostres cossos estan més preparats per nedar que no pas per córrer. De tots els animals, només els Homo sapiens aprenen instintivament a nedar: si deixes un nadó a dins de la banyera, conté la respiració fins que treu el cap de l'aigua i comença a fer braçades.

A Leviatán , explicava que vostè va aprendre a nedar als 25 anys.

Tenia una por enorme al mar, i encara ara me'n fa. L'única manera de relaxar-me dins l'aigua és estant amb una balena. Són éssers d'una placidesa impressionant, criatures tímides i sensibles. Nedar amb una balena és com somiar. Tenir-ne una o diverses a prop em fa sentir segur.

A El mar interior hi ha diversos exemples de sants i monjos que fan vida lluny de la societat. Va arribar un moment de la seva vida en què va decidir marxar de Londres i instal·lar-se al Southampton on va créixer. Des d'allà ha viatjat a Sri Lanka, Tasmània i els Estats Units.

De vegades passo dues setmanes sense parlar amb ningú. Les meves rutines són monàstiques: em llevo quan encara és de nit i vaig a nedar, i després del bany torno a casa i llegeixo. Si tinc un llibre començat, hi treballo. Tot el que he escrit té a veure amb les meves obsessions, que són les mateixes del meu pare. No ho he descobert fins fa poc... Entre elles hi ha els cetacis, el glam-rock dels 70 i els personatges decadents anglesos de principis de segle.

Per què continua escrivint?

Per a mi, escriptura és sinònim d'aventura. I d'irresponsabilitat: s'ha de deixar tot per consagrar la vida al text. Els meus llibres són els meus fills.