EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAQUIM ARMENGOL

Aprendre a viure: les grans memòries de Josep Miquel Sobrer

Aprendre a viure:  les grans memòries de Josep Miquel Sobrer Zoom

Per a la majoria de nosaltres el camí que recorre la vida s’atura quan morim. En queda, tot just, el ressò temporal del murmuri familiar i d’algunes amistats. Però de seguida ve l’oblit enorme i definitiu per part del món que, com és natural, s’imposa inapel·lable. Pols i silenci per sempre més, és la lògica mecànica del passar avall. Però no sempre ocorre el mateix, si més no amb alguns escriptors de talent quan publiquen llibres pòstums. Un acte, en ocasions, de renaixença i reconeixement, de justícia poètica i literària. Josep Miquel Sobrer va tenir l’acudit de morir-se l’1 de gener d’aquest any 2015, deixant orfes tota una generació d’intel·lectuals i l’enllaç cultural amb el món acadèmic dels Estats Units. Ho podeu comprovar en la seva bibliografia silenciosa, que inclou diverses i importants traduccions bidireccionals entre el català i l’anglès; però també de forma immediata en elseu blog excel·lent, fet en català, anglès i castellà: pepsobrer.blogspot.com. Sembla evident que un cristall tan pur com aquest hauria de dispersar molta llum encara.

Diuen aquells que el van conèixer que en Josep Miquel trobava que a la vida hi havia coses de mal pair, com era parlar per telèfon, passar els hiverns a Indiana, haver de donar ordres a la gent, les lectures enfarfegadores, etc. Potser podríem afegir-hi, per part nostra, la indiferència, la indiferència dels editors. En els últims anys havia treballat la memòria, deixant acabat un volum autobiogràfic. Es fa difícil pair que un editor qualsevol hagi llegit La llum d’aquells dies i no el vulgui publicar. I això és exactament el que va passar, el manuscrit va córrer per diferents editors i també va arribar a la pila d’algun premi literari. Queden, doncs, les excuses vergonyants de sempre, que si la crisi, que si no és comercial, que si vostè no és conegut... En tot cas, si finalment s’ha publicat el llibre és gràcies a la Universitat de Barcelona, a la Indiana University de Bloomington, a la North American Catalan Society, a la perseverança d’alguns amics i al valor intrínsec de les seves paraules.

La llum d’aquells dies. Del Poblenou al Pacífic (1944-1967) són unes memòries d’infantesa i joventut delicioses que recorren la dècada dels anys quaranta fins el 1968, quan en Josep Miquel marxa als Estats Units. Són 23 anys que pinten la llum del que va ser la postguerra durant el franquisme, al barri del Poblenou, a Barcelona. Una reconstrucció del món en el qual van viure i créixer molts joves de la dècada dels 60 que anaven flairant i descobrint la vida nova que encetaven, malgrat la grisor dels temps. Fill de pastisser, i sota l’ombra tutelada del seu germà gran Gonçal (pintor), en Josep Miquel vivia sovint l’ambient artístic que finalment l’acabaria abocant cap a la literatura i la docència, senders pels quals estava molt dotat. Aquest llibre, entre d’altres, n’és la prova.

Reflexiu, però no dramàtic

És la història d’un relat de formació, però ple de tendresa i d’un esperit exemplar, capaç de mostrar amb precisió com era l’ambient quotidià de l’època a Barcelona: els oficis que hi havia, la gent que hi transitava, l’escola maniquea, la universitat i el moviment cultural vibrant, els costums de l’època a la ciutat...; però també a Sitges, on la família Sobrer hi tenia un hotelet anomenat Hotel Romànic. Un Sitges que llavors era un poblet ple de llum i blanc, on el turisme començava a rumbejar i a treure’s la roba. Una vegada més podem comprovar com la infantesa i la joventut són les arrels que modelen el nostre caràcter i la manera de ser. Així, llegint aquestes pàgines esplèndides, tenim la sensació que en Josep Miquel era un gran amic intel·ligent, diria que al caire de la germanor autèntica; un ser irònic, vital i ple d’humanitat, empeltat d’una certa sornegueria que el converteix en un tipus reflexiu, però sense dramatisme. D’aquí la seva mirada dolça i divertida cap aquell noi jove que era i que desarma sovint al lector. Un món passat i un sentir ja completament esfumats. Una vegada més trobem en la sensibilitat i la memòria una forma perdurable de viure. També l’emoció reflexiva que produeixen les paraules que enceten el llibre, paraules escrites per algú que ha viscut gran part de la seva vida com a emigrant: “Va ser al Poblenou que vaig aprendre català; i aprendre la llengua és aprendre a viure”. I com serà aprendre a viure a Catalunya quan desaparegui la nostra llengua amenaçada?