EL SECRET DE...

Andrea Rodés

Andrea Rodés, a més de ser una gran periodista, és llicenciada en ADE i té un postgrau en història de l'art. Va publicar el 2008 Por China con palillos (Destino), un retrat de la Xina a partir d'una mena de reportatge antropològic que analitza el país a través dels restaurants i la gastronomia. Tot plegat li ha donat una visió més diversa de la vida que la que tenen el comú dels periodistes. Això, sumat a l'experiència personal, ha quallat en la seva primera novel·la, Lluny de Pequín (Columna). La història troncal del llibre és un retrobament familiar i un trencaclosques amorós. Més que això, a mi m'interessa el món que hi descriu: el dels expatriats a la Xina. Per experiència pròpia garanteixo que les anècdotes que hi surten són reals, sobretot les que fan referència al tracte pejoratiu dels europeus cap als xinesos, com que ni se'ls acut trepitjar un hospital xinès o que són capaços de pagar una morterada per no volar amb línies aèries locals. Entre periodistes espanyols n'hi havia que parlaven dels xinesos com "els macacos". Lligat a això, Lluny de Pequín fa una referència a Dies a Birmània , la novel·la en què George Orwell es referia d'aquesta manera a certs cavallers britànics: "Aquella mena de gent que mai hauria d'haver trepitjat Àsia... Per a ells, els nadius eren al cap i a la fi subjectes, éssers inferiors amb la cara fosca. Hi ha gent que només pot estar a gust a l'estranger si menysprea els seus habitants".

Un dels protagonistes és el periodista nord-americà Ostermeier, pel qual l'Alícia, el personatge principal de Lluny de Pequín, sent devoció. Ostermeier és Peter Hessler, excorresponsal del setmanari The New Yorker a Pequín i amb qui Rodés va establir una amistat a partir de la fascinació pels seus escrits. Fins i tot va visitar l'estat on Hessler té les arrels, Missouri, per després retratar millor els orígens immigrants alemanys de Hessler/Ostermeier.

Per ser franc amb el lector, confesso que tot això ho sé perquè l'Andrea i jo vam viure junts durant aquells anys a Pequín. I també sé que si no fos pel suport que em va dedicar aleshores probablement ara no estaria en la primera línia de foc de la vida.