ELS LLIBRES I LES COSES

Amors i aventures del ciutadà honrat Francesc Fontanella

Amors i aventures del ciutadà honrat Francesc Fontanella / ARA Zoom

El senyor Fontanella del qual parlem no és el del cèntric carrer barceloní que va de la plaça Catalunya a la d’Urquinaona. És el seu fill. El titular de la via, Joan Pere Fontanella, va ser un eminent jurista amic de Pau Claris. El vuitè i més petit dels seus fills, Francesc, també va ser jurista com el pare, però a més poeta enamoradís, militar durant la Guerra dels Segadors i, ja de gran, religiós. És el gran poeta barroc català, desconegut i poc valorat. Per posar remei a l’oblit, els professors Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich revisen ara la seva figura amb l’antologia O he de morir o he d’amar (Empúries), un recull d’una quarantena d’obres comentades i amb un text introductori que situa l’autor en el seu temps històric i literari.

La seva vida va ser moguda i la seva obra, diversa: se’n conserven uns 320 textos poètics, tres obres de teatre i diverses peces que combinen prosa i vers. Nascut el 1622 a Barcelona, enamoradís, sembla que va tenir una joventut més aviat disbauxada i alhora marcada per la guerra separatista (1640-1652), en la qual es va involucrar a fons. Un dels seus primers poemes publicats, escrit als 18 anys, el dedica el 1641 al president de la Generalitat Pau Claris, en la seva mort: “Oh, Claris, generós! A ta victòria, / d’esquiva nimfa ab la sagrada flama, / cinyen França i Espanya enveja i glòria. / I, com l’Honor tos resplendors aclama, / la Fama és immortal per ta memòria,/ la pàtria és memorable per ta fama”.

Escriptor i amant precoç, va encapçalar durant la contesa un cenacle literari barceloní. Admirador de Petrarca i Garcilaso, és autor d’una obra intel·lectualitzant, farcida de cultismes i neologismes, i defensor del català literari: “[...] senten que sols s’aplaudesca / lo llenguatge castellà, / quan la catalana musa / és tan dolça, és tan suau”. Les seves muses van ser Gileta -segurament la noble rossellonesa Maria Teresa Ham, el seu amor de tota la vida-, Nise -una monja dominica barcelonina amb qui hauria tingut un fill el 1647, en el part del qual ella hauria mort- i Elisa -la identitat de la qual és més dubtosa-. Les seves esposes van ser unes altres: Helena Serra, filla de mercaders, morta a Olot de pesta coincidint amb la derrota catalana del 1652; i, dos anys després, en el seu exili al Rosselló, es casava amb Estàsia d’Ardena, que moriria també al cap de poc, el 1657.

Francesc Fontanella, que el 1652 havia tingut el trist honor de dirigir la capitulació davant les tropes de Felip IV d’una Barcelona exhausta per la pesta, la fam i la guerra (havien mort 20.000 dels 50.000 habitants), que havia perdut dues esposes i s’havia allunyat de les seves amants, a qui li havien confiscat els béns i s’havia hagut d’exiliar a França, el 1657 fa un gir a la seva vida i entra a l’orde dels dominics de Perpinyà, on s’ordena sacerdot el 1660, arriba a prior, es doctora en teologia i enceta una nova producció literària de caràcter religiós.

D’aquest altre Fontanella sense carrer ni glòria si voleu ara en teniu un tast ben documentat.