MARC CAELLAS

Alliberem-nos de la presó del cervell

S’ha de celebrar que una editorial independent com Edicions del Periscopi publiqui una petita joia com L’aigua és això. Que ho faci respectant i adaptant el disseny original de l’edició nord-americana, permetent així que un text pensat com a discurs oral es llegeixi amb el ritme pausat que requereix. Que a més hi afegeixi un pròleg d’un brillant fan com Vicenç Pagès. Que a més a més costi menys de 10 euros, quan estem parlant d’un exemplar que és al mateix temps de tapa dura com de butxaca. Un gran encert.

Periscopi ja van publicar L’escombra del sistema, la primera novel·la de David Foster Wallace (DFW), un xic abans que aparegués Podem amb ganes de fer dissabte del brut sistema polític espanyol. L’escombra és un artefacte literari amb personatges que busquen desesperadament paraules que expliquin les seves pors i angoixes. Com els universitaris que escolten DFW al Kenyon College.

En una època en què qualsevol collonada d’autoajuda es converteix en poc temps en viral -quin mal han fet les conferències TED!-, L’aigua és això apuja tant el llistó literari del gènere discurs-de-graduació que serà difícil que un altre escriptor -a què esperes, Franzen?- accepti el repte de competir en la mateixa lliga.

Cert és que, pels que vam sentir el seu suïcidi com si fos el d’un vell amic, fa una mica d’angúnia llegir DFW quan diu: “No és en absolut una coincidència que els adults que se suïciden amb armes de foc gairebé sempre es disparin... al cap”. És la millor manera que troba per explicar als graduats que ensenyar a pensar, entre altres coses, vol dir saber triar en què pensem, o sigui, no ser esclaus del nostre cervell, que és “un criat excel·lent, però un amo espantós”. DFW, malgrat tot, es va penjar del sostre en una època de la seva vida en què semblava que, per fi, havia assolit certa pau interior.

Aquest discurs el va fer uns tres anys abans del dia fatídic. Sorprèn l’optimisme amb què s’adreça als joves oients. Per a un autor que s’ha esforçat a retratar la part més fosca i sòrdida del somni americà, aquí ens trobem un conferenciant vitalista amb idees importants a compartir. Sorprèn també la capacitat de síntesi d’un escriptor que, si per alguna cosa es caracteritza, és per donar tombs i més tombs sobre el mateix assumpte fins a arribar pràcticament al mareig. Aquí, en canvi, en poques pàgines, i amb un llenguatge planer, passa de parlar sobre Déu a fer una radiografia marca de la casa sobre el que significa ser un ciutadà nord-americà de classe mitjana un dia entre setmana.

Només per la manera com ens explica què significa anar a comprar al súper a l’hora punta ja justifica una lectura, o diverses, de L’aigua és això. És una mena de versió bonsai d’un dels seus textos més famosos, el que recull les impressions en un creuer pel Carib i els intents per entendre aquesta dèria d’haver de divertir-se constantment. I aquí arribem al que potser sí que és el tema que plana sobre la majoria dels seus textos: la lluita contra l’avorriment. Un assumpte que per a DFW sempre va ser un problema enorme i al qual va dedicar gran part dels seus esforços. Com és possible que gairebé mai se’n parli? En una de les darreres entrevistes que va fer, deia que potser era perquè la majoria de gent pensava que l’avorriment era com la pluja, que s’ha de suportar de tant en tant, i a suportar-lo és al que ens dediquem bona part del temps.

Finalment, si ens impacta tant la literatura de DFW potser és perquè hi ha moments, sublims, en què deixem el llibre a la taula, deixem anar un somriure interior i ens diem: “Déu meu, jo també me n’havia adonat d’això que explica, però mai m’havia aturat un segon per explicar-m’ho”. Això és l’aigua.