Reportatge
SÍLVIA MARIMON
Barcelona

Els falsos mites del 1714

Joaquim Albareda acaba de publicar, juntament amb l'historiador Joan Esculies, 'La guerra de 1714. La clau catalana d'un conflicte mundial'

L'historiador Joaquim Albareda -nascut a Manlleu el 1957- ha investigat durant anys la Guerra de Successió. Des dels conflictes polítics del segle XVIII fins al progrés econòmic de Catalunya abans del 1714, passant per la terrible repressió posterior de Felip V. Ara acaba de publicar, juntament amb l'historiador Joan Esculies, La guerra de 1714. La clau catalana d'un conflicte mundial (Pòrtic). A l'abril participarà a Barcelona en un dels congressos més importants que s'han fet mai a Europa sobre la Guerra de Successió: Els tractats d'Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans. Recentment, també ha dirigit el volum col·lectiu Catalunya, nació d'Europa, publicat per Enciclopèdia Catalana.

Albareda no deixa d'indagar sobre aquest conflicte d'abast mundial que va acabar amb les llibertats catalanes. Aquestes últimes setmanes llegeix amb passió les cartes dels ambaixadors espanyols que van viatjar a Utrecht per participar en els tractats que havien de posar fi a la guerra. Les cartes constaten la feblesa de Felip V enfront del seu avi, Lluís XIV. "Demostren que el paper d'Espanya a Utrecht va ser totalment secundari, supeditat a França", resumeix Albareda. L'historiador posa en dubte alguns dels mites més estesos sobre el conflicte que acabaria amb la caiguda de Barcelona el 1714.

El mite de l'absolutisme

El creixement econòmic no va arribar amb Felip V

Ni decadent ni retrògrada: "l 1700 Catalunya havia posat les bases per a l'especialització econòmica i el comerç. S'exportava vi i aiguardent a l'Atlàntic del nord. La societat catalana s'havia acostumat a produir per al mercat i hi havia més poder adquisitiu que en altres llocs d'Espanya", descriu Albareda. Una altra peculiaritat de la societat catalana del segle XVIII era el poder de la burgesia: estava present en totes les institucions. "L'aposta política del 1705, a favor de la causa austriacista, no és liderada per la noblesa sinó per una burgesia molt combativa", assenyala. El progrés de Catalunya, insisteix, no comença amb Felip V: "Hi ha una clara intenció mitificadora del Borbó en tot això i de signe espanyolista. La idea és associar els progressos econòmics amb la modernitat borbònica en contraposició a les suposadament caduques institucions catalanes que van ser liquidades".

Un estat català al s. XVIII?

A Catalunya les lleis estaven per sobre del rei

El 1700 Catalunya disposava d'una estructura jurídica i institucional pròpia, que gaudia d'atributs d'una entitat sobirana. Constitucions, privilegis i altres drets eren un conjunt de lleis que limitaven el poder reial i regulaven la societat en àmbits fonamentals com la guerra, la justícia, l'economia, la fiscalitat o les garanties individuals en relació amb el poder. Les Corts eren la màxima representació política del país i legislaven amb el rei. Les institucions permetien la representació política i donaven veu a l'home comú (els individus que no eren ni nobles ni eclesiàstics, és a dir, des del pagesos fins als burgesos, passant pels artesans). "El model castellà era molt diferent, era molt més jeràrquic i s'exigia obediència al rei, era pràcticament una qüestió de fe, perquè la religió i la política eren pràcticament indestriables", detalla. Tot i així, no es pot dir que la Guerra de Successió sigui un conflicte entre Espanya i Catalunya: "És una lectura molt simplista. A Espanya també hi havia austriacistes i a Catalunya hi va haver seguidors de Felip V, per bé que pocs".

La fugida dels poderosos

La noblesa i els eclesiàstics van abandonar Barcelona

Quan l'estiu del 1713 la Junta de Braços va decidir resistir, bona part de la noblesa i els eclesiàstics van fugir cap a Mataró. Albareda defensa la imatge interclassista de l'últim moment de la resistència: "Al costat de Rafael Casanova i Antoni de Villarroel, hi trobem nobles com el comte de Plasència, el marquès de Vilana i Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí; el cavaller Francesc de Castellví; el gran comerciant Sebastià Dalmau; el cap dels vigatans Jaume Puig de Perafita (que hi va morir), juntament amb les companyies de la Coronela dels mercers i botiguers de teles, dels escudellers; l'advocat Manuel Flix, exconseller en cap i contrari a la resistència, i alguns soldats regulars com el general Basset, molts valencians i aragonesos, a més de voluntaris i miquelets…" La defensa de les Constitucions i del sistema representatiu era un objectiu compartit. Part de la noblesa, però, no desitjava que el poble fos representat. El marquès de Gironella considerava que Felip V disposava d'una "ocasión muy oportuna de poner todos sus dominios bajo una misma ley, de exaltar la autoridad de la verdadera nobleza cercenando la demasiada de la plebe ".

Una resistència suïcida?

Fins al final hi havia l'esperança que arribés l'ajuda anglesa

Barcelona va aguantar el setge borbònic durant tretze mesos. Els soldats de Felip V impedien l'entrada de queviures i la població barcelonina passava fam. Dins les muralles hi havia unes 5.500 persones de tota mena d'oficis lluitant a la Coronela. Hi havia molta tensió, en un ambient impregnat de fanatisme religiós. Albareda no creu que els últims resistents fossin una colla de fanàtics irracionals o suïcides: "Sense el suport i la pressió dels anglesos no hi hauria hagut aixecament. Els britànics van prometre defensar el model constitucional català i aportar diners, armes i soldats".

El 1714, però, els anglesos havien oblidat la causa austriacista. Tot i així, els catalans continuaven confiant que l'ajuda arribaria. "Si van resistir va ser perquè hi havia una clara consciència que rendint-se no salvarien res -havien vist com els borbònics havien cremat poblacions i reprimit amb ferotgia i de forma programada- i perquè encara hi havia una certa esperança que els anglesos farien respectar les llibertats catalanes", explica Albareda.

L'agost del 1714 va pujar al tron britànic Jordi I i, al Parlament, els whigs van desplaçar els conservadors tories. Tot just nomenat rei, Jordi I va rebre els ambaixadors catalans i els va prometre enviar una flota a Barcelona. El canvi britànic va arribar massa tard. Els qui lluitaven contra els borbònics no van veure materialitzades aquestes instruccions. Entre els britànics va quedar una certa mala consciència. "La prova és que van impulsar l'edició de The case of the Catalans considered i The deplorable history of the Catalans, que carregava fort contra el govern conservador anterior", argumenta Albareda.

Llibertat amb Carles III?

Amb el monarca es van firmar les Constitucions del 1706

Ningú pot saber què hauria passat si els austriacistes haguessin guanyat la guerra. Albareda creu que Carles III hauria respectat les llibertats catalanes: "Durant la guerra, Carles III va mantenir els seus compromisos amb el constitucionalisme. A més, estava envoltat de catalans en el govern". Un altre argument a favor és l'actitud del rei el 1705. Quan va arribar a Barcelona al novembre va convocar Corts. "Són unes Corts interessants perquè feien realitat el programa austriacista: en matèria econòmica, en matèria política i, de manera destacada, en el control del poder reial i el respecte a les llibertats civils", detalla Albareda. Acabades aquestes Corts, Felip V va escriure: " Los catalanes han quedado más repúblicos que los ingleses con su parlamento ".

A Utrecht hi perd Espanya

La feblesa de Felip V queda palesa en els acords

L'abril del 1713 es van signar els tractats d'Utrecht. El gran beneficiat va ser el Regne Unit, perquè Espanya li va obrir les portes al comerç amb Amèrica i va aconseguir Gibraltar i Menorca. L'únic èxit dels borbònics va ser entronitzar un monarca de la seva dinastia: Felip V era reconegut com a rei d'Espanya. La factura va ser cara: amb Utrecht va començar la decadència de l'imperi hispànic. "Qui negocia en realitat és l'avi, el rei de França, Lluís XIV. I sacrifica els interessos d'Espanya", resumeix. L'historiador ha revisat les cartes que van escriure els ambaixadors espanyols enviats a Utrecht: "És força lamentable. Lluís XIV aparca els ambaixadors a París fins quasi al final de la negociació per tenir les mans lliures. Quan ja només queden serrells per firmar, els deixa anar a Utrecht. I els ambaixadors no deixen de barallar-se".